Oh! Quant de temps sense bloguejar i sense visitar-vos...
He tingut alguns problemetes de salut que m'han afectat a la vista entre altres coses i no he pogut passar massa estona davant de la pantalla. Snif. Sembla que vaig millorant.

Quan no pots mirar molta estona seguida cap a fora és un bon moment per mirar cap a dins. Endreçar, endreçar i tornar a endreçar. Aprofitar per fer les coses més lentament que de normal. Acceptar que de tant en tant la maquinària falla encara que ens portem bé i seguim el llibre d'instruccions al peu de la lletra. Al peu de la lletra? mmmm... per a que servirà aquest botó? mmmmm... Gran explosió, error del sistema, Nimue fora de combat en general. Pla d'emergència, d'evacuació, això no és un simulacre, Zeppelin al rescat, engeguem la calefacció, mengem sopa d'alguna cosa sense ceba, sense pebrot i sense animals morts. Ignició. Arribada a planeta estrany. Buscar vida intel·ligent. Stop. Stop. Repetim. Stop.

No sé si anem massa ràpid o massa a poc a poc. O ens precipitem, com diu una bona amiga, entenent en aquest cas la precipitació com a cosa positiva. Coses de cièntifics, em sembla. Però com que és una científica sensata i bona gent, accepte el que diu guardant-me el benefici del dubte en la butxaca del "si no ho veig no ho crec i menys si m'ho diu un cièntific".

I mentres decidisc si les coses estan bé o no en aquest final d'any que ja ens arriba, faig un esforç per superar el fred i socialitzar-me, eixir de casa i quedar amb amics que em cuiden i m'entenen a pesar de tot. Oh, que bonica l'exposició d'Alphonse Mucha que vam veure dissabte a Tarragona! Que preciosa! i que bon dia ens va fer! He de recomanar el lloc on vam dinar: El Terrat. Havíem preguntat prèviament si acceptarien una vegetariana a la taula perquè a priori la carta és molt animal. I vaja si em van acceptar! Només entrar ja ens van identificar com "el grup de la vegetariana" i em van donar alternatives boníssimes, es van preocupar molt perquè tot estigués al meu gust, em van preguntar si podía menjar formatges o no... Tot estava espectacular (els meus acompanyant carnívors diuen que els seus plats també) i jo vaig agrair que es preocuparen per donar-me de menjar alguna cosa més que una amanida. Sóc vegetariana, no un conill, gràcies! Em vaig sentir molt ben tractada així que us recomane el restaurant de tot cor!

Aquests dies de pont necessitava descansar. Els ulls m'han avisat, el cap també. Necessitva descansar. He aprofitat per adornar la casa amb coses de nadal. Fa temps que està de moda estar en contra del nadal. Amb arguments fins i tot. A mi m'agrada seguir la moda en qüestió de sabates i coses així. En altres no. Així que ara que molta gent sembla estar en contra del nadal, jo diré que m'agrada. En tinc uns quants motius (gràcies a la Carme i la Fada!) que ennumeraré més endavant per no allargar-me massa ara. Jo ja tinc la casa adornada, els regals comprats i l'esperit nadalenc intacte. El meu desig ocult (ocult??? Nimue! que ja no enganyes a ningú!!) seria passar un nadal a l'hemisferi sud, prenent el sol a la platja. Però enguany no podrà ser. Enguany visitaré família i amics un parell de dies i després agafaré un avió i viatjaré un parell d'horetes a un lloc on no he anat mai i que no m'havia plantejat a curt termini. Ja us diré on passaré el cap d'any!

Com a conseqüència d'uns fets que tenen a veure amb unes magdalenes, unes castanyes i un químic tímid, la Fada va tenir la idea de reunir un grup de blogaires a Vilanova per celebrar la festa major de Blogville. Elles ja han fet les seues cròniques de la manera brillant en què expliquen les coses sempre i jo només puc insistir en què va ser molt agradable trobar-nos, escoltar-nos,observar-nos, recordar-nos, buscar-nos, alimentar-nos. Vam fer un repàs dels nostres absents favorits, en els que coincidíem sense sorpresa, i us vam recordar molt a tots vosaltres mentre menjàvem coses bones i xarràvem de les nostres cosetes. Sí, ja imagineu bé, l'escena... una cullerada a la boca al ritme de "Aquesta per tal..." una altra mossegada de postres... "aquesta per qual...", un glopet de vi... "aquesta per..." una magdaleneta... "aquesta per..."

Un dia diferent, bona companyia i noves coneixences. Els carrers semblen diferents quan els ensenyes a altres persones (quina bona guia que és la Fadeta!) i queden ja per sempre marcats per les paraules i les presències. Al dia següent sense anar més lluny, no vaig poder evitar somriure quan vaig passar per davant de l'església

Moltes gràcies per la visita i per la bona companyia! Aquí estem per qui vulga vindre!

Rita, ara ve la part poc entenedora!
Avui ha passat una cosa important però només per mi. He descobert que el patró de Kiev és l'Arcàngel Miquel. Sé que és important però encara no sé per què... Tinc davant la postal que va escriure Madeleine l'any 66. Tinc la sensació de tenir una pista més per resoldre el misteri. Sóc dolenta resolent misteris, molt dolenta. Per això vaig tan a poc a poc. Hauria de posar totes les pistes damunt de la taula, fer un mapa conceptual o alguna cosa d'aquestes que se'm dóna tan malament, contractar un detectiu privat que no fume i porte les ungles ben retallades i ben netes.

Les coses importants s'han de fer lentament. Continuaré recollint pistes.

Tinc una amiga trista.
Diu que la vida li va gran. Tot és massa gran, massa dur, com una immensa muntanya metàl·lica.
No sé des de quan està trista. Crec que des de fa molt de temps.
És el tipus de tristesa que la fa reflexionar sobre l'alçada dels edificis. Des d'una setena planta segur que no sobrevius.
El tipus de tristesa que li fa desitjar en veu alta que la realitat no existís. Ser invisible, com un àngel invisible, com aire. Desaparèixer.

Diumenge vaig estar amb ella i amb les seues llàgrimes. Hi havia més gent però sempre hi ha un moment per apartar-se una mica. Quan tot va massa gran. Quan tot sembla anar a càmera lenta. Les llàgrimes, l'aire que ompli amb treball els pulmons.

M'explica que està tan trista que de vegades s'oblida de menjar, que cada pas que dóna és com aixecar moltes tones de pes, que desitjaria no haver de sortir al carrer.
Des d'aquella cinquena planta amb entresol i principal només és capaç de reconèixer que és incapaç de continuar, que tot li sembla una gran estafa, que la vida no havia de ser així.

Quan li pregunte com hauria de ser, com li agradaria que fos em diu que està tan cansada que ja no és capaç ni d'imaginar-se una vida diferent.

La meua amiga trista té una vida en apariència bonica i interessant, envoltada de persones amables que no se n'adonen que ja no pot més. Diu que està cansada de que li diguen que tot és qüestió de temps, que tot s'arreglarà. Està cansada de que li diguen com és de bona en general perquè li sembla que mai serà suficient, que no serà mai suficientment bona. Diu que està cansada de decepcions, de somriures de diumenge, de bromes circumstàncials, de sentir-se tan miserable, tan fora de lloc, tan increiblement fora de lloc.

M'ho diu mentre plora sense parar des d'aquella setena planta amb la Sagrada Família de fons, mentre diu que tot és massa gran i que ja no pot més. Mentre toca les punxes anticoloms que han posat els veins a la terrassa comunitària com volent traure una gota de sang dels seus dits.

Li aparte les mans. Tot és una mica així, diu, com una trampa per coloms. Tot fa mal. Tot el món crida molt, corre molt, parla molt. Tot fa mal.

Tinc una amiga trista que diu que ja no pot més, que ja no creu en la salvació, que està massa cansada per a qualsevol cosa.

Ningú sap fins a quin punt està cansada.
Perquè ningú l'ha vist com jo, mirant una trampa mortal per a coloms en un diumenge asolellat i càlid, mentre tot el món sembla passar-ho bé.

Jo ja li he fet tota les reflexions que havia de fer.
Però sembla tan cansada de veritat...

No és per casualitat que em dedique a mossegar pomes esperant trobar l'enverinada, que enfile les agulles quasi sense mirar a veure si em punxe i caic, que tempte la sort arribant a casa quan passa un minut de la mitjanit, mig descalça. Dormiria. Sense parar. Amb el verí de les pomes de totes les madrastres envejoses. Descalça i amb els dits ferits de cosir. A la torre més alta per a que no em trobe ningú ni ningú em desperte. Dormiria no només perquè tingués son. Dormiria en general i per sempre. Una manera com qualsevol altra d'escapar. No despertar.

Tinc ganes d'un cap de setmana per a mi. Simplement dos dies sense veure a ningú ni parlar amb ningú. Només jo. Em sembla que fins a desembre no podrà ser. No recorde quan va ser l'últim.

Fa poques hores que he arribat de Mallorca. Viatge fugaç. La princesa guerrera ja ha fet dos anys i cada dia està més guapa, més guerrera i menys princesa. Jo tenia il·lusió de jugar a les cuinetes i a les nines però ja em van advertir que no, que de cuinetes res i d'intentar vestir-la de rosa menys encara. Així que seguint instruccions maternes li he regalat un camió de bombers i un dinosauri de color taronja. Li encanten els dinosauris. Quan més lletjos i terrorífics millor. I també els cocodrils, les bruixes i les motos. Així que m'he quedat amb les ganes de jugar a princeses. Digueu-me clàssica però què us esperaveu venint de mi...

Però igualment ens ho hem passat la mar de bé jugant amb els cocodrils i els dinosauris i el camió dels bombers, m'ha ensenyat el llimoner i el gat que hi ha a casa del papa i el llit amb escales que hi ha a casa de la mama. Això de tenir una mama i un papa en cada casa fa que els joguets és multipliquen per dos i que l'alegria de retrobar-se amb el progenitor corresponent segons el dia també es multiplique per dos. De moment, la petita, cada dia més guerrera i menys princesa, només té dos anys i el seu món és immensament petit i immensament feliç.

A l'avió de tornada he passar una mica de por. I això que m'encanten els avions i totes les coses que van per l'aire! Però devia fer molt de vent més amunt dels núvols i hem fet una mica de muntanya russa. Tots els passatgers ens miravem de reüll pensant que igual era el nostre últim viatge. Jo he mirat per la finestra intentant veure el mar però només es veien núvols. He demanat per favor no estavellar-nos al mar perquè se'm queda el cabell fatal i anava a ser una nàufraga lamentable. Aquesta vegada m'han fet cas. Buf!

Espillet, espillet... dóna'm una pometa i deixa'm dormir...

Sempre has sigut una fada.
Fins i tot quan no ho sabies.
Fins i tot en els moments en què no recordes haver sigut una fada.
Crec que en aquell moment ja comparties espai amb els àngels i els esperits que envoltaven la meua existència infantil i tenies aquella missió que només tenen les fades bones i que només tu i jo sabem.

Després va passar la vida, en gran i en petit, amb aventures i desventures. T'imaginaves tot el que havia de passar? les alegries, les penes, les sorpreses, les emocions, les esperances... T'imagines tot el que queda per davant?

Vull creure que d'alguna manera ja comparties l'espai amb els meus àngels de la guarda en l'època de totes les pors i les angoixes. I que per això ens vam reconèixer quan ens vam trobar i ens vam fer amigues i va ser fàcil com si sempre hagués sigut així.

Gràcies per ser tan bona, per cuidar de mi i cuidar de tots, per fer-me un lloc a la vostra taula, per guardar-me sopa, per convertir carabasses en carrosses i portar-me a qualsevol lloc que necessite, per tenir dues princeses guapes i un pirateta morrut que seran tan bones persones majors com són els seus pares, per no jutjar-me mai fins i tot quan m'ho mereixia, per fer tots els encanteris possibles per assegurar-te que estic contenta, per plorar juntes, per riure juntes, per totes les coses que ens confessem, per les hores cuinant galetes, per intentar reconciliar-me amb la tardor, per fer que m'agrade el Nadal, per fer-me aprendre a cosir i a cuinar, per la confiança, la paciència, la certesa, pels àngels de la guarda que sé que m'envies, per compartir dolors del cos i de l'anima.

I com aquelles fades bones que en els contes apareixen vora el bressol de les criatures per concedir-les els dons i els regals, així desitge que tingues sempre totes les felicitats que et mereixes, totes les benediccions, totes les alegries, tota la bona gent al teu voltant, que se't multipliquen les hores per poder omplir-les de les activitats que t'agraden fer, que pugues descansar tot el que necessites, que et cuiden, que t'escolten, que t'escalfen l'ànima, el cor i el cos, que ningú et faça emprenyar, que complisques molts més anys sent una fada bona per tots els que t'envolten, que puguem compartir molts aniversaris més.

En aquest conte ningú es punxarà el dit amb una agulla, ningú perdrà la sabata, ningú menjarà pomes enverinades. Els vestits sempre seran preciosos, el príncep sempre arribarà puntual, el ball no s'acabarà mai.

Visca la Fada bonica! I feliç aniversari!!!

Seguint amb els propòsits d'equilibri i recerca del benestar que vaig iniciar quan va acabar l'estiu diré que els divendres en general són un bon dia. Tinc una classe, una hora de tutoria i una altra de reunió amb el meu coordinador. Quan arribe al bar on anem sempre a l'hora del pati ja em tenen preparat el meu tallat amb llet de soja i una torrada enorme amb melmelada de maduixa. Més bona... Després de la reunió faig classe de dansa a les xiquetes. Enguany tinc un grup nou i espere que treballarem molt i que ens ho passarem molt bé.

Després de passar una hora ballant amb les xiquetes em dedique una amanida boníssima al restaurant del gimnàs i vaig cap a Barcelona. Mire la mar per la finestra del tren. Si em dóna temps entre a un Starbucks a la recerca d'un tros de pastís, una magdalena gegant, un cafè amb gust de vainilla. I després vaig a classe d'àrab on sóc immensament feliç, on tinc el meu oasi setmanal. A pesar que la profe és una mica estricta, sí, o precisament per això, qui sap...

Recordar paraules, identificar expressions, intentar fer la lletra bonica... Hi ha alguna cosa més enllà de la felicitat en moments així.

Sí, divendres és un bon dia.

En un altre ordre de coses, no és necessari resoldre els enigmes de manera immediata.

Hi ha alguns misteris per als quals ni jo mateixa tinc encara la solució. També vaig buscant pistes i indicis. Descartant opcions i obrint portes i finestres per ventilar. Però tinc la sensació que les coses aniran ordenant-se a poc a poc.

Tu no?

Fa anys, molts, però molts anys, més dels que qualsevol de vosaltres fa que em coneix, em dividia entre Laponia i el desert d'Aràbia. Després es va fer la llum i ho vaig veure tot molt més clar.

Però no. No us deixeu portar per les evidències. Res no és tan fàcil com sembla.

De tant en tant la llum canvia...

Porte temps nadant, a la manera dels que no saben però es resisteixen a ofegar-se, entre magnòlies gegants, aromes de vainilla, fruites del bosc, aiguamarines i amatistes, gessamins, herba humida, pell salada, pa calent.

He trobat de nou el meu perfum.

I tot el món sap què significa això...