Perdido en mi habitación sin saber qué hacer se me pasa el tiempo...
Perdido en mi habitación. Versió de Los Niños Mutantes.
La llum d’aigua és la més lluminosa de totes. Hi ha com un reflex de bellesa en tot allò que és tocat per la llum d’aigua. Abans de la pluja o després d’ella. Hi ha coses que no importen. És com aquelles reverberacions de les coses netes. Excepte els vidres de les finestres.
Quina pena. Tot net i bonic i lluminós i els vidres de les finestres fets un desastre per la pluja. I és difícil netejar segons quines finestres. M’hauria de penjar ves a saber d’on per deixar-los en condicions. Una pena.
Ens hem allunyat de Vilanova 14 kilomètres
i hem vist roselles.
També hi havia vinyes, pins i moltes altres flors grogues, violetes, blanques... de nom indefinit. Però no m'importa. Sort que hi havia roselles! I piscines per senglars, i una font molt petita, i una abella despistada i bona companyia. Quan tornàvem a casa ha començat a ploure molt fort. M'he marejat una mica en les corbes. I això que jo no sóc de marejar-me. Sóc més de mirar per la finestra a veure què descobrisc.
Havíem d'haver anar més lluny i més estona i amb una altra bona companyia. Però quan les criatures es posen malaltes, manen elles. A la pròxima ja veureu, ja! que bé que ho passarem!
L'altre dia un alumne se'm va quedar mirant enmig d'una anàlisi sintàctica. Profe, la vida és rodona. Per la manera en què la resta dels companys se'l miraven i em miraven a mi vaig tindre la sensació que era una reflexió que havien meditat llargament entre ells. I em miraven com intentant saber què pensava jo. Com que és un dels meus alumnes favorits (perquè jo no sé si els pares tenen fills favorits, però els profes sí que tenim alumnes favorits) li vaig preguntar què volia dir. La vida és rodona perquè et caus i et tornes a aixecar, i dorms i et tornes a despertar, i menges i tornes a tindre fam. I tot es repeteix i tot és sempre igual.
I tot és sempre igual... Com que jo no deia res, els companys van insistir tímidament. Miràvem per la finestra i plovia. Vols que corregim ja? Em preguntaven sense cridar. Només parlen sense cridar quan saben que estic trista. I fins i tot aixequen la mà per parlar.
Ja entenen una mica millor la sintaxi. Però sobretot ja saben que la vida és rodona.
Amb els batxis estic llegint Kafka, Kavafis i Sylvia Plath. Com els trobaré a faltar l'any que ve quan només els veuré pels passadissos...
Estem preparant les últimes coreografies d'aquest curs amb les xiquetes. Una cançó de Nancy Ajram perquè totes les seues cançons em pugen l'ànim. I una altra d'Amr Diab perquè em recorda la meua vida feliç a Marroc. Quan les coses eren fàcils i tot estava bé i sentia que encara tenia tot el temps del món per davant.
A pesar dels meus perfectíssims horaris nocturns tinc moltíssima son. Tinc tanta son que no m'ho explique...
Em torna a fer molt de mal la panxa. Però molt.Comença a ser el meu estat natural.
Todo el día llovió toda la noche lloviendo, quiero estar donde tu estés llamar al encantamiento.
Todo el día llovió. El último de la fila
Sovint recorde les coses més insignificants. Braços, mans, senyals en la pell. A què feien olor les coses bones que ens passaven abans. I se m’oblida parar quan el semàfor està roig, allunyar-me dels objectes que tallen i fan ferides, mantenir un ritme equilibrat i coherent entre expiració i aspiració.
He reestructurat la meua llista de botigues favorites i ara estan en primer lloc les jogueteries. Després ja les floristeries i les teteries. L’altre dia vaig anar a comprar el regal d’aniversari de la princesa petita de la Fada i me vaig quedar una estona remenant capses de nines i altres coses. Em va fer una mica de pena veure la nova versió de Tarta de Fresa. M’agradava més la versió de quan jo era xicoteta. Per sort el Petit Pony té el mateix aspecte.
Car m’escriu i em diu que sóc la ballarina de vainilla. Hèctor m’escriu i em diu que sempre li sembla veure’m entre la pluja, que quasi no em veu, que quasi no plou. En una classe explique als meus alumnes la diferència entre la venjança i la justíca. No estava en el temari però em semblava més urgent que les oracions subordinades. En una altra classe llegim poemes de Rimbaud i intente que entenguen la diferència entre escriure versos i ser poeta.
Dissabte nit ens reunim a casa de R. per beure vi, menjar truites de coses i pastís de poma. Quan l’hora ho permet decidim anar vora mar, a ballar i coses així. M’entra un atac de pluja interior, de fred, de nocturnitat incompresa i me’n torne a casa més aviat que ningú quasi sense acomiadar-me.
I això que sempre m’acomiade de tot el món per si de cas.
Per si de cas un dia se m’oblida la diferència entre la venjança i la justícia, els poemes que escrivia Rimbaud des de l’infern, les conjuncions adversatives, la diferència entre el vertígen de la por i el de l’emoció, el sabor de la vainilla, tot allò extraordinari que ens va passar un dia.
I coses així.
Quant ha plogut... Que lluny estic. No sembla primavera sinó qualsevol altra cosa...
Pa´darle fresco a los animales de los documentales, Y a esos deportistas que van delante de un león. La primavera trompetera ya llego Ya me despido del abrigo.
Primavera trompetera. Los Delinqüentes
Trobe a faltar el mes de maig. El de veritat. No aquesta còpia borrosa de la fotocòpia que vam viure. Els pots de melmelada ben ordenats, els llençols perfumats, les camises blanques. El minut exacte de despertar sana i estàlvia abans del final definitiu del somni dels homes de negre. Tu sempre salvant-me. Quan volíem ser herois.
El dia que em vas regalar el zeppelin només sonaven cançons boniques a la ràdio. Així mai t’atraparan. Només cançons boniques. Tot el dia.
Torna a dir-me que tot anirà bé. Que no passa res quan passen tantes coses. Que els dies seran com els vam inventar. Quan els invents sempre sortien bé.
Ens miràvem i ens recordàvem a nosaltres mateixos en un futur perfecte de naus espacials, macarrons i cançons d’Elvis.
De vegades tinc tantes ganes de plorar que no s’ho creuria ningú.
Un hombre rana en el salón se está secando con mi albornoz, dime que me quieres aunque todo terminó. Y ahora estoy, y ahora estoy de puta madre, ya te llamaré más tarde.
Manos de Topo.
Quan tenim un dia assolellat s’ha d’aprofitar. De vegades els dies són assolellats encara que estiga núvol i faça una mica de frescoreta d’aquella tímida i primaveral però frescoreta al cap i a la fi. Són els dies en què rius entre classe i classe, expliques l’obra de Charles Dickens, analitzes unes quantes oracions subordinades, comences les classes de sevillanes amb les profes, una alumna et porta per esmorzar un tros de xocolata i un tros de bescuit casolà de part del seu avi, molts alumnes de batxillerat et trien per fer el seu treball de recerca el curs que ve, mires les companyes i somrius amb complicitat i sobreentesos després d’un cap de setmana de ballar fins a les tantes i escoltar contes i concerts i cafés i plans i coses i coses i algunes coses més…
I també estan els dies assolellats, del sol de veritat, del que calenta, i dius, vinga va que avui ens posarem el bikini. I quan tot el món està treballant, posem-ne per cas un divendres al matí, jo trie un dels meus catorze bikinis i me’n vaig a la platja, i l’horitzó està ple de kayacs, i de xiquets que van d’excursió amb els seus mestres i es posen al voltant de la Pasífae a escoltar històries, i de pals de vaixells com boscos de mar. I l’aire ja fa olor a vacances i a tranquil•litat i a dies de sol. I me n’alegre molt perquè a l’hivern quasi no vaig a la platja perquè no li veig la gràcia i em fa sentir trista. Però ara ja sí. Ara quasi cada dia. Encara que després haja d’espolsar molt bé l’arena abans d’entrar a casa. I camine per l’arena recordant el desert que és la meua segona felicitat en la vida i note com un fragment petit de calma en algun lloc entre el cor i l’estòmac.
I per la nit ballar. Ballar fins les mil. Ballar les cançons que ja no ballem junts. Angel in the devil shoes, salvation in the blues, you never look like an angel, angel of Harlem. Quan el temps encara no havia fet de nosaltres el que som ara.
I hauríem ballat molta més estona però pel matí havíem d’anar a escoltar aquest conte que explicava la Fada al Dia per l’Esperança d’Intermón Oxfam. I vam dir que millor dormíem una estona i així al dia següent ens vam dissoldre entre criatures d’ulls obert, comerç just, llibres bonics, consciència de privilegi, músics, ballarins, contacontes…. Una alumna nostra va cantar una cançó molt bonica i ho va fer tan bé que ens vam emocionar molt.
Diumenge se celebrava el Dia Internacional de la Dansa que en realitat és demà, dia 29. La meua acadèmia participava en els actes amb unes coreografies molt boniques però estic lesionada d’un genoll i no vaig poder participar. La major part del temps no se’m nota molt. De fet continue fent classes de dansa i pujant i baixant escales i anant al gimnàs però carregant menys pes. Quan note que em fa mal pare una mica i me’l toque.
Ja no recorde com era pensar en tu. En general. No havia d’haver menjat tant de gelat de vainilla avui. Però estava tan bo…
qué bello abril sos vos nos pasan tantas cosas en la vida que si aparece el sol hay que dejarlo pasar abril otra vez para que no tengamos soledad
Fito Paez
Ensucrada de pètals de flor. Exaltada de roses i aromes. Farcida de música i paraules i veus i cares i boques i ulls. Colpida d'abrils i primaveres, farcida de llibres i poemes. Sucre en les mans, en els peus que caminen sempre una mica més enllà, sucre de flors dolces, preguntes de color rosa amb respostes dolces en qualsevol cantó inesperat. Sucre en els ulls ballarins de les princeses, en les músiques guerreres que ens transformen en reines. Exaltades de cavallers i dracs, farcides de poemes. Per què ens mengem les roses? Per què et menges les roses?
I al final s'acaba. I aquest abril és dolç i remorós i ens porta les roses i les històries que ens faran sobreviure una nit més. Almenys una nit més. Com les roses. I després ja veurem. I després...
Avui hem recordat el sabor de la feina ben feta. Si piqueu aquí podreu llegir la versió de la meua companya de fatigues amb la foto del nostre drac de patchwork i altres cosetes.
I que bé que han ballat les meues xiquetes guapes de remate i quant ens han ajudat els companys per a que tot funcionara bé i com m'agrada sentir la nostra banda de percussió tocant i gaudint.
Demà ja no serà Sant Jordi.
Però encara tindrem roses, somriures, pètals ensucrats, poemes, cançons i moltes altres coses.
En aquest moment em sent senzillament feliç.
De les 12 hores seguides que vaig dormir el cap de setmana passat ja ni me'n recorde. Estic morta d'esgotament una altra vegada.
Vilanova està bonica com una rosa de sucre. Ara anirem a passejar per la nostra Rambla d'adopció. I s'acabarà el dia i demà...
Encara ens quedaran les roses.
Aquest és el nostre drac. En directe fa tres metres de llarg. La bandera quasi cinc. Més guapo el drac... Si us poguereu acostar veuríeu unes puntades de màquina de cosir perfectes... Piqueu la imatge per fer-la més gran.
déjenme dormir en paz! Ocho, diez o doce horas cuanto más tiempo mejor me siento muy agotado y tengo la solución...
Tequila
Per fi. He pogut dormir dotze hores seguides. Un somni etern i llarguíssim d'aquells que sembla que duren cent anys. D'aquells. Dels bons. Tot seguit. Fins a la frontera de l'horitzó marítim on comencen sempre els meus millors somnis.
Somnis de cireres i gelats de vainilla, vesprades assolellades, calaixos ordenats, habitacions lluminoses, cossos sense dolors, fòrmules comprensibles, idees genials, zeppelins rescatadors, nines amb vestits de color rosa, piruletes de maduixa, pel·lícules de Tim Burton, mobles sense pols, gallines i vaques felices, poemes perfectes, xiquets que són xiquets, adults que són valents, un circ en cada ciutat, un ballet en cada casa, un pastís de xocolata en cada postre, una matrícula d'honor en cada examen, un àngel en cada cantó, ordinadors que sempre funcionen, una Vespa roja per passejar per Roma, la meua xil·laba blava, la dels dies de festa, collars de perles autèntiques, les botes del Gat amb Botes, l'espill d'Alícia i el de la Madrastra, una campana petita com una nou, una botella amb missatge, l´últim record del ciutadà Kane, la pinta de Lorelei, la cistella de la Caputxeta, les flors grogues que van ploure quan va morir Aureliano Buendía, el vaixell de Sandokan, els punts del 101 dàlmates, el barret de Liberty Valance, l'agulla de la Bella Dorment, un vampir en cada coll, una fada en cada flor, un desig per cada geni, una pau per cada guerra, una làmpareta sempre amb llum.
Per poder dormir tranquil·la. Per si em desperte i torne a no saber on estic. Com quan tenia tants llits com setmanes en un mes. Com quan guardava totes les coses que he llançat avui quan m'he despertat del meu somni de dotze hores, amb un atac de neteja dels meus.
Com quan les guardava en llocs especials pensant que les guardaria per sempre sense saber que un dia dormiria un somni de dotze hores i em despertaria amb ganes de menjar torrades amb melmelada de mores i de desfer-me de tot.
Per fi un cap de setmana només per mi. Quina falta em feia no tindre cap pla, aquest cap de setmana, no veure ningú, no parlar amb ningú, estar només amb mi. Que bé m'està sentant!
Durant aquesta setmana el meu ordinador ha mort i ha ressucitat. Pensava que l'havíem perdut per sempre. La majoria dels meus amics saben moltes coses d'ordinadors i em van ajudar molt. Des del recolzament moral fins a prestar-me els seus propis ordinadors de recanvi. Fins que el nostre super profe d'informàtica de l'insti me l'ha arreglat! visca!
Durant aquesta setmana els nostres alumnes ens han ajudat a la Fada i a mi a fer roses de paper per Sant Jordi. Moltes. Unes cent. Més boniques... Una xiqueta mira per la finestra i diu melangiosa: Ei, recordeu quan plovia... I tots els xiquets miren per la finestra amb els ulls mig closos i les taules plenes de roses de paper.
Un parell de dies després va començar a ploure. I vam passar quasi tot el temps fent exercicis d'ortografia en silenci, per poder escoltar la pluja, memoritzant com és, per si algun dia se'ns oblida.
Durant aquesta setmana la meua neboda ha aprés a menjar fruita, sobretot pomes i plàtans.
Durant aquesta setmana la meua germana ha fet anys. Collita del 82.
no lloro por ti, lloro por lo mucho que quería este momento, aquí estás tú de rodillas y me importas un pimiento.
Christina Rosenvinge i Nacho Vegas
Pròleg
Oh, quins dies que porte… massa coses en l’agenda i poc temps per a mi. Absolutament inaudit. Mai havia tardat tant en actualitzar el blog. I no és l’única cosa que nota el meu abandonament. Urgeix una reestructuració d’activitats. No pot ser que no tinga ni un moment per contestar un mail en condicions.
Capítol 1
Sembla que va ser fa tant de temps ja! Però fa a penes una setmana. La nostra estrena com a banda de percussió i grup de dansa fora de l’institut. Un èxit! Timbals, darbukes, tables índies, samba brasilera, batukada, cajon flamenc… molt de riure, molta emoció abans d’aparèixer a l’escenari, moltes fotos, moltes maduixes per esmorzar, molt de fred, molta calor, molta música. Tornar al meu Maresme feliç. Dues vegades en una setmana. Un luxe.
Capítol 2
Sant Jordi. Sant Jordi ja se’ns podia apareixer a la Fada i a mi i besar-nos els peus i posar la seua llança a la nostra disposició per tota l’eternitat! No entrarem en detalls, que no cal. Els que han estat prop de mi ja saben com he passat aquesta setmaneta amb el tema. Però bé, al final esperem que quedarà ben bonic. Ja hem acabat el nostre drac de patchwork! Ja penjarem fotos en els nostres blogs, ja! Aquesta setmana li vam acabar de fer la cara per fi! Visca! I després vaig acompanyar la Fada a fer la compra per la seua família nombrosa al mercat. La de coses que aprenc amb aquesta dona! Encara farà de mi una dona de profit i tot!
Capítol 3
La segona vegada que torne al Maresme aquesta setmana. Ahir dissabte. Matinar moltíssim. Agafar el tren i vorejar la mar. Recordar els bons moments. Jornada de dansa. Tot el dia aprenent cosetes noves, instruments, moviments, recursos, músiques… La nit d’abans, el meu ritual d’abans de les actuacions i les classes intensives: preparar la roba, els cròtals, la pandereta, les espelmes, la llibreta per agafar apunts, pintar-me les ungles dels peus com si fos estiu. Anar a dormir aviat. Començar les classes a les 11 del matí i acabar a les 7 de la tarda. Amb una paradeta per dinar. El que millor se’m dóna, els cròtals i la pandereta. El que més m’agrada, el sable. Vull un sable propi! Aquesta serà la meua pròxima inversió.
No havia ballat mai amb sable i em va costar una mica. És difícil ballar amb un sable en equilibri damunt del cap. Però és molt bonic. Ara camine per la casa amb coses damunt del cap per acostumar-me. Botelles d’aigua, llibres, objectes de decoració, bastons, coses que no es poden trencar en general perquè se’m cauen fàcilment. El més dificil és girar al ritme de la música i baixar i pujar de terra. Vam fer molt de treball a terra i avui tinc els genolls destrossats. Anit me’n vaig anar a dormir amb l’estranya sensació d’estar tan cansada que quasi tenia ganes de plorar i la satisfacció de tot el que havia treballat. Vaig anul·lar els plans nocturns que tenia perquè a dures penes era capaç d'arrossegar-me al llit i tancar el ulls i dormir, dormir, dormir...
Epíleg
No tot és cansament per haver passat el dia ballant. Acumulació de dies. Acumulació de material tòxic inflamable. Dolors estranys no identificables. Alternança d'emocions diverses. Buscar roselles com si ens anara la vida. On estan amagades les coses boniques?
Després...
Torosalvaje no acaba de veure clar això de ballar amb un sable damunt del cap així que aquí teniu un enllaç a un dels molts videos sobre el tema que podeu trobar al youtube: Aquí
Si esperes una visió àcida, corrosiva, sarcàstica, intel·lectual o inclús racional de la vida, estàs en el lloc equivocat... però eres igualment benvingut o benvinguda.
