les llunes de Miranda

ACCEPTACIÓ

2012-01-06T20:20:00.004+01:00

... primer un pas, després un altre... lentament deixar-se inundar per la llum vermella de les postes de sol a l'hivern, amb la memòria neta i clara de qui està en pau, amb la certesa impasible de qui reconeix ulls antics en mirades noves...

...exèrcits de papallones fugint del fred com ocells de paper...

... canviar d'any i començar una era on el més important serà organitzar un safari d'inauguració per acaronar animals impossibles...

...contempla les plomes daurades que ha trobat a la porta de casa... es fa un collar amb punts suspensius... accepta la missió.... accepta el seu regal... comença a buscar l'àngel a qui pertanyen aquestes plomes...

Se sent tan lleugera que podria retrocedir en el temps i i treure la llengua a tots els dimonis pel camí.

SI TROBES UNA PLOMA A LA PORTA DE CASA...

2011-11-21T17:17:00.001+01:00

imatge: Mijn Chatje

Després de passar dies i dies intentant entrar en calor va obrir la porta de casa sense saber massa bé quin havia de ser el següent pas.

Entre les perfectes fulles de tardor, marrons i seques, que cobrien l'entrada va descobrir un parell de plomes daurades que espurnejaven com estrelles a punt d'explotar.

I llavors va saber exactament què havia de fer...

QUASI NOVEMBRE

2011-10-23T18:18:00.002+02:00

Imatge:Kmilk (Devinat)

Quasi novembre mentre volem sobre paradisos llunyans difuminats per tempestes, somriures, ulls, boques, mans, silencis.

Quasi novembre

Practiquem les diferents maneres de somiar sense perdre el rumb que vam marcar molt abans de trobar-nos en aquesta ruta d'ocells migratoris que comencem a descobrir.

Quasi novembre, quasi pluja, quasi sol, quasi si, quasi no...

ALGUNES COSES QUE PORTA OCTUBRE (1)

2011-10-02T19:19:00.002+02:00

Imatge: Diego Idef

Estirar-me com gata feliç.
Estirar els braços com si pogués tocar l'ahir i el demà, acaronar destins impossibles, relliscar entre música desafinada, contemplar les balenes de lluny, esquivar els arbres que perden les fulles com qui esquiva projectils en la memòria, tornar a cuinar magdalenes d'octubre, deletrejar o-c-t-u-b-r-e com si fos la paraula màgica que ens farà entendre-ho tot.

Pintar el dit amb salsa de xocolata.
Apuntar amb el dit una mica més enllà de l'horitzó.
Dibuixar un continent nou amb fronteres difuminades.
Brodar un paisatge a mida en la camisa de festa del destí.
Fer un avió de paper amb el mapa. Llançar-lo ben fort per la finestra.

Seguir-lo.

Saber que em conduirà al lloc exacte. No tenir dubtes.

Me llaman octubre desde que sólo hablo de ti...

DEIXAR-NOS ANAR

2011-09-25T18:18:00.001+02:00

Imatge: Audrey Kawasaki

Així que al final només era això.
Deixar-te anar amb un somriure.

No mirar enrere i deixar que aquesta llum d'aigua daurada acabe d'omplir-ho tot. Deixar-te anar i sentir-me lleugera, enlairar-me com un zeppelin feliç i contemplar les piràmides des de dalt, intactes en la meua memòria, els llacs plens de peixos, les muntanyes nevades, els bells deserts que ens van acollir fa tantes vides que ja no importa, passejar per aquesta tardor agafada de la teua mà invisible, lleugera i feliç.

Al final només era això.
Deixar-nos anar sense dir adéu.
Permetre que la sorpresa ens torne a mirar als ulls qualsevol dia d'aquests.
No estaré esperant-te. Perquè no existirà el temps.

I somriure mentrestant.

RECUPERANT LA LLUM

2011-09-18T19:19:00.002+02:00

Imatge: Joe Sorren

Avui he tornat a casa entre fulles marrons. Tot el carrer ple de fulles marrons. I aigua. Arbres desfullant-se i aigua. La primera gran tempesta que anuncia tardors inevitables i que m'ha agafat al carrer, vestida d'estiu. Vestiria tot l'any d'estiu. Vestiria només llum d'estiu, sol,aroma de gessamins, sal... sol, sal en la pell, sol en els llavis.

Però avui he tornat a casa sota la pluja, que és una de les quinze coses que més odie fer en el món, i després m'he pintat les ungles color cirera per recordar l'estiu durant tota la tardor i ara contemple aquesta llum estranya, obliqua, aquosa, que comença a esmorteir-se rere els vidres del balcó.

La llum de tardor que em recorda que he decidit ser feliç a pesar de tornar a casa sota la pluja, entre fulles marrons...

Ungles color cirera, te de vainilla.
Cremar les naus amb tot el que ja no necessite dins.
Oblidar dolors antics, ferides obertes.

Posar a cadascú en el seu lloc.

Pensava que seria difícil.
Però no.

Ha sigut molt fàcil.

ENDREÇANT LA CASA

2011-08-25T21:21:00.000+02:00

Que ple de pols que està tot...

No m'estranya, tant de temps la casa tancada... Tant de temps sense obrir portes i finestres. tantes coses que han passat en els últims mesos, en els últims anys. Coses bones, coses no tan bones... Coses estranyes que ens obliguen a redecorar la vida de manera diferent a com la coneixíem fins aquest moment.

I ara estic on he d'estar i estic bé. Ací i ara. Simplement, ací i ara. Molt bé. Tot està en el seu lloc. Per fi.

Pensant què faré amb aquestes Llunes que han resistit al llarg dels anys les experiències més tristes i les més alegres, les més fosques i les més brillants.

Resistint-me a tancar la casa per sempre.

Pensant si em mudaré a un altre lloc.

El que està clar és que he de netejar la pols acumulada i tornar a visitar els veins.

Necessitaré uns dies per acabar d'endreçar la casa.

Mentrestant em podeu llegir, si és que encara queda algú llegint després de tant de temps, en el meu altre blog. Aquest no té tanta pols com Les Llunes i podeu entrar com a casa vostra mentre acabe de netejar aquest desordre...

Casa amb jardí

Ains... on hauré deixat el sabó...

Quanta pols!!

SANT JORDI 2011

2011-04-23T20:20:00.001+02:00

imatge: Sygnin (Deviant)

Vine.

Tinc una rosa per tu.
I un conte per explicar-te.
Un conte d'herois que són herois perquè saben què han de fer per tornar a mirar-se i reconèixer-se.

T'esperaré dalt d'un arbre, vestida de blau.
Perquè és el lloc on sempre espere a la gent que estime.

Pregunta'm si vols com he arribat fins aquí dalt.

Però vine.

Avui tenim el poble ple de dracs.
Deixaré una llum oberta.

INVISIBLE

2011-04-18T14:14:00.001+02:00

imatge: Karen Glenville

Quan em vaig tornar invisible?

En quina de les teues batalles trobaràs el sortilegi que et permetrà tornar a mirar-me?

Abans tenies ales. Però ja no te'n recordes.

Salta. T'esperaré a l'altre costat. Com sempre.

TANTÍSSIM...

2011-04-03T19:19:00.000+02:00

imatge: Queen of the cute (Deviant)

Arriba la primavera, els somriures són més fàcils, el sol desfà el gel que s'acumula a la porta de la cova on m'he amagat, viatjar em recorda qui sóc i què faig i en cada viatge acumule fragments d'històries que m'agradaria explicar-te, conec persones noves, decore la casa, vaig a concerts, canvie la roba dels armaris, faig plans, somric encara que no sempre sóc feliç, et recorde, com sempre, com abans, les hores del dia se m'omplen de lletres, de música, de projectes...

Si estigueres aquí et convidaria a volar en Zeppelin. Per què no t'ho vaig oferir mai?

I a pesar de la primavera que m'omple les butxaques de somriures, et trobe a faltar.

Tantíssim.

MORIR ALS 15

2011-02-20T18:18:00.000+01:00

Sempre recordarem aquest hivern com l'hivern en què se'ns va congelar l'ànima. L'hivern en què vas morir. L'hivern en què el teu cor no va saber com continuar lluitant.

Et reconec en els ulls tristos de la teua mare, en tots els records feliços que ens has deixat, en la intensitat de la teua vida breu.

Com es pot morir ningú amb 15 anys?

Com serà quan arribe la primavera i no vingues a veure'm amb el teu somriure d'orella a orella? Com seria l'home que ja no seràs?

De vegades em sembla veure't i pense que has vingut a visitar-me en forma de fantasma i que tornes a explicar-me les teues històries increibles i que tornes a ser el xiquet extraordinari que tots estimàvem, brillant, honest, lluitador, sobretot lluitador. Un guerrer que sempre donava la cara per tot allò que considerava just, un cor valent que estimava sense condicions i que finalment s'ha deixat atrapar pel fred de l'hivern.

Saps que sempre t'estimarem.

Que difícil és que no estigues aquí.

SAPS...?

2011-02-06T16:16:00.002+01:00

Imatge: Deadlybuterfly (DeviantArt)

Saps quan tot sembla continuar funcionant? Hi ha un sol radiant, una nit clara, aire per respirar, sona la música i la gent balla, parlem amb paraules més o menys coherents, lògiques, inspirades, les lleis de la física continuen funcionant com sempre, obstinades, i tu no entens per què el món no deixa simplement de girar.

Saps?

Últimament tot són disgustos.
Per quan una bona notícia?

ESTRANY

2011-01-15T16:16:00.001+01:00

Imatge: DiegoIdef (Deviant)

Que estranyes les hores que passe sense tu.
Que estrany trobar-te en el silenci, en la calma, en les batalles que hem perdut abans de començar a lluitar.
Què faré sense tu quan em transformes en boira i m'oblides?

La vida continuarà sense més.
Quedarà el record i seguirem endavant.
Qualsevol diria que podrien esclatar un parell o tres de galaxies.

Però la vida continuarà com si res.

Ho sé.

FORA DEL TEMPS, FORA DE L'ESPAI

2010-12-27T21:21:00.000+01:00

Imatge: diegoidef (deviant)

Sempre hem estat fora del temps i de l'espai.
Viatgers a la recerca d'un paisatge que ens resultés familiar.
Fora de tot. Com un rellotge aturat en la cova on vam descobrir el foc.
O el foc ens va descobrir a nosaltres.
L'àncora dels teus ulls em manté en òrbita i evita que els forats negres m'acaben devorant.

Arribarà l'Apocalipsi i no ens trobarà perquè estarem fora del temps, fora de l'espai.

Recollint les fruites dels arbres prohibits.

Marxaré sense acomiadar-me i estaré enyorant-te tota la vida.
Fora del temps, fora de l'espai.

QUÈ FEM?

2010-12-05T14:14:00.002+01:00

imatge: Mark Ryden

què queda quan no queda res?

DEIXAR D'ESTAR TRISTA

2010-11-28T18:18:00.000+01:00

imatge: Nicoletta Ceccoli

Vull volar en Zeppelin, menjar gelat i patates fregides, prendre el sol sense presses, entendre coses de física, mirar pel·lícules, ensenyar-te el món, contemplar aurores, pujar a un trapezi, que m'ensenyes el món, capturar instants, recuperar els principis, agafar-te les mans, que qualsevol dia sense saber com ni per què m'agrade l'hivern, construir una civilització a la nostra mida en un planeta llunyà, dissoldre la por com les aspirines, que no pare la música, que no parem de ballar, dedicar-te tots els meus contes, deixar d'estar trista.

SI TORNEM ENRERE...

2010-11-07T20:20:00.000+01:00

imatge: Spike_Aiui (Deviant)

M'he deixat convèncer a pesar de tot.

A pesar de les teues incoherències i les meues ganes de fugir.

A pesar de les teua tendència a demanar-me explicacions i a la meua tendència a sortir volant.

Deixaré que em portes a Lisboa perquè és l'única ciutat on la pluja em sembla tolerable, perquè una vegada vaig mirar al cel de Sintra i vaig veure un núvol amb forma de cor, perquè una nit que tu no estaves un cantant de fados em va regalar un somriure, perquè té les parets plenes de poemes, perquè de sobte la boira ens envolta recordant-nos que les llegendes retornen.

Sí, ja ho sé, no em mires així... a Londres també hi ha boira, pluja, núvols i poemes...

Però m'agrada vindre a Lisboa, agafar el tramvia, arribar fins a Belem, contemplar la torre, aquella torre bessona de la d'Essaouira. Tu saps que a Essaouira vaig ser feliç fins a l'infinit. Per això m'agrada mirar aquesta torre, ignorant la humitat atlàntica, el vent on seria tan fàcil començar a volar.

M'agrada que em dones de menjar pastissos de Belem, en la boca, com si alimentares un ocell.

M'agrada que em dones de menjar. Que et preocupes per si m'he quedat amb fam i vages a buscar més pastisos.

De cara al riu Tejo, al costat del Monument dels Descobriments, m'observes.

No sé quina cara tens, no sé de quin color són ara els teus ulls, no sé si tens les mans fredes, no sé si encara vols donar-me de menjar. No et mire. Ja no sé on ets.

Si continue en línea recta hi haurà l'oceà, hi haurà dissoldre'm com una nina de sal, hi haurà travessar el món i arribar a l'altre costat, hi haurà marxar lluny.

Si torne enrere...

Ets tu qui m'ha portat fins aquí.

A LES PORTES DEL TEMPLE

2010-11-01T17:17:00.000+01:00

imatge: Valeriuccia (Deviant)

Recordes la dansa en el temple d'Hathor?

En aquests moments només et demanaré que recordes aquell dia en el temple.

La por que teníem. Les mans entrellaçades. La incertesa. Les promeses.

No escoltarem cantar els muetzins, no anirem a veure les piràmides, no passejarem vora el Nil, no comprarem al Khalili, no mirarem els ulls de Hatsepshup, ignorarem Tebas, Alexandria, Assuan, no em deixaràs creuar les fronteres maleïdes del Sinaí, no esquivarem taxis embogits, no fugirem com esclaus pel desert, no beurem suc de mango, no ens hipnotitzaran els ballarins sufís.

Només et demanaré que recordes aquell dia de fa milers d'anys, a les portes del temple.

Si no te'n recordes hauré de decidir si t'abandone ara o si vull saber on em portaràs ara.

KALIMERA-KALISPERA-KALINIJTA

2010-10-25T18:18:00.001+02:00

imatge: FlightlessMab

Estic adormida entre els braços d'algú que no ets tu.
No parem de moure'ns. El meu segrestador no para de moure's com un tren antic sense maquinista. A punt de caure pel precipici. He de quedar-me quieta, ben quieta per a que em trobes. Li esclafaré el cap amb una pedra al meu segrestador si és necessari. Però haurem de ser ràpids, més ràpids que ell.

No sé quan estic desperta i quan estic somiant.
Estima'm quan tinc son i no et reconec i no sé qui ets.
La meua vida al teu costat és una ziga-zaga onírica que assumeixes amb la paciència dels que miren l'infinit i esperen que arribe l'apocalipsi.

He obert els ulls i m'he vist envoltada de mar. Blau. El blau etern que calma tots els nostres incendis interiors. No mires les ruïnes, em dius mentre creuem Grècia, mira només les deeses que et busquen la mirada des del seu Olimp oblidat.

Corfú calma totes les nostres ansietats per uns moments.
Ens agenollem al Temple d'Artemisa, eterna verge lunar. Ens deixem bressolar per aquest temps aturat que per una vegada sembla estar de part nostra.

Ens podríem quedar aquí molt de temps. Convertir-nos en estàtues d'un temple en ruïnes i contemplar el mar per tota l'eternitat.

Tries les olives més bones per mi.
No hi ha res que no ens puguem perdonar davant d'una bona baklava.
Quan em donen de menjar és com tornar a la cova on vam descobrir el foc.
Vull tornar a ser primitiva. Menjar amb les mans. Que tries les olives més bones per mi. Que parlem sense paraules.

Ara em toca a mi triar el viatge
Et portaré a la casa on vam viure fa moltes vides.
Només si vens amb mi et salvaràs.

EL DIA QUE VAM RECUPERAR BERLÍN

2010-10-17T19:19:00.001+02:00

Imatge: Belle and Boo

Deixem enrere les aurores boreals i les paraules mig congelades que mai ens acabarem de dir.

Aquesta nit m'ha semblat veure animals salvatges per la finestra, intentant ocupar el meu espai al teu costat. No he pogut dormir. Fa temps que no reconec la teua silueta al meu costat. I continuem fugint cap endavant, esperant trobar-nos en algun carrer i reconèixer-nos. Com per atzar.

M'agafes de la mà. Vols fer coincidir les teues línies i les meues.
Em sembla veure homes primitius entrant en la cova del nostre destí impossible.
Saps que les línies no coincidiran mai. I a pesar de tot somrius perquè ja saps on anem, on t'estic portant. No coincidirem mai però vens amb mi a Berlín.

La tardor em travessa els pulmons passejant pel Kreuzberg.
El Tiergarten no tardarà en congelar-se com es congela tot el que toquem amb les nostres mans de línies divergents.
El cementeri de Schöneberg. Davant de les tombes dels germans Grimm et demane que m'expliques un conte mentre busquem la manera de reconstruir-nos en aquesta ciutat reconstruida.

Dius que vas decidir quedar-te per sempre amb mi aquell dia al Museu de Pèrgam. Dius que jo mirava la Porta d'Istar com si no hi hagués res més en el món. Com si la pogués creuar i desaparèixer a la vora de l'Eufrates. Babilònia i jo. I tu agafant-me la mà per fer-me tornar al Berlín on ens vam conèixer.

On anirem ara que Babilònia no existeix?
On em portaràs ara?

ELL VA DECIDIR PORTAR-ME A FINLÀNDIA

2010-10-11T21:21:00.002+02:00

imatge: chicho21net (deviant)

Et mire i tens un aire àrtic que em desdibuixa l'ànima.
Els teus ulls no són negres i ho he de recordar cada vegada que et mire buscant galàxies infinites o terratrèmols. O potser aturar el temps.

En quin punt es troben el teu nord i el meu sud?

L'aurora boreal és tan evidentment bella que voldria que desaparegués.
Com totes les evidències, com totes les proves d'amor àrtic.

Treu-me d'aquí. Es congelarà l'aire que ens separa i no arribarem mai a retrobar-nos.
Estem junts i el dolor de les respostes ens separa.

No veus que els cignes marxen?

Dius que prefereixes un hivern al meu costat abans que mil estius sense mi.

Totes les aurores boreals no basten per fer-me oblidar que els teus ulls no són foscos.

Treu-me d'aquí. La llum de Utsjoki és massa blava.

La pròxima parada la triaré jo.

NO VULL SABER ON ANEM

2010-10-03T20:20:00.001+02:00

Imatge: Mijn Schatje

Estava segura de saber-ho tot sobre la distància però no comptava amb la teua mirada infinita esperant-me des de l’altre cantó del temps.

Estava segura que agafaries aquell tren, que es trencaria la boira amb insolència primaveral, que m’estaries esperant dissimulant les ganes, que m’agafaries de la mà per creuar una vegada més Hyde Park,que prendríem decisions insòlites, que tornaríem a parar davant del 34 de Tite Street per recordar alguna frase d’Oscar, que jo procuraria no comparar les teues mans, la teua veu, els teus ulls, els teus somnis amb els d’algú altre, que tu procuraries no fer-me preguntes amb respostes evidents, que jo intentaria recuperar la sensatesa, que tu robaries la pedra Rossetta per mi, que a mi se’m trencaria el cor amb carícies impossibles tantes vegades com fos necessari abans d’assumir que només tu robaries la pedra Rossetta per mi.

Hem de ser més ràpids que l’hivern.
La primera parada la tries tu. T’ho mereixes després de tot.

No em faces passar fred. Tinc massa coses que oblidar.
Saps què és el pitjor d’anar-me’n? Pregunte en veu alta camí de Heathrow. Tu reconeixes la meua mirada absent, perduda entre dos mons. I no contestes perquè saps que no et pregunte a tu.

L’avió va amb retard. No vull saber on anem.

VINE AMB MI

2010-09-26T17:17:00.001+02:00

imatge: Sootball (Deviant)

Em sembla bé. Dius que vols vindre amb mi. Vine.

Segueix les instruccions.
Fes les preguntes correctes si vols les respostes necessàries.
Evita les obvietats.
Les flors grogues són massa òbvies. Algunes ciutats són massa òbvies.

Pujarem a l'avió i marxarem.
Vols vindre amb mi? Salta. T'espere.

Et voldré prop quan arribem a la primera parada.

SIMPLEMENT

2010-09-19T19:19:00.001+02:00

imatge: Liu Ye

Si m'ho demanes, m'hi quedaré.

ARA PARLARÉ JO...

2010-08-31T13:13:00.002+02:00

imatge: Azuki06 (deviant)

Bé, per una vegada vaig a parlar jo. Sóc el Zeppelin i tinc a la Nimue i a la Xoco-Nimue castigades cara a la paret fins a nova ordre.
Algú s'ha de començar a comportar amb una mica de sensatesa en aquesta família!

La Nimue és una marimandona que només passa els semàfors quan estan en verd i compleix totes les normes. Les que existeixen i les que no.
La Xoco-Nimue està com una cabra. Es passa el dia menjant gelats i no accepta ordres de ningú.

I jo pretenia passar-me una temporada a la Patagònia amb la meua enamorada Balena. Ella ha aprés a volar i jo he aprés a nadar. I no ens importa el que opine la gent!
Però aquestes dues, aquestes dues... aquestes dues no es podien quedar tranquil·letes, no! Fins a la Patagonia ens van arribar els crits de la discussió! i això que estaven a Roma!
I la meua Balena, que és un tros de pa enorme i brillant, em va convèncer per a que anàrem a veure què passava. En fi... em passe la vida rescatant la Nimue de tots els embolics on es fica, això ja ho sabeu. Però precisament ara no tenia ganes d'anar a Itàlia!

Resumint...

La Xoco-Nimue tenia la casa plena d'elefants i de percussionistes i va decidir anar a buscar la Fada per demanar-li un encanteri que arreglara el desastre.

La Nimue estava avorrida de l'hivern patagònic i va decidir anar a Roma a menjar-se un bon gelat. I així va ser que es van trobar cara a cara enmig de la Piazza Navona.

-Tu!!! Va cridar la Nimue.
-Tu!!! Va cridar la Xoco-Nimue.

I van continuar discutint fins que van arribar a Vilanova on la Balena i jo estàvem esperant-les. i les hem castigat cara a la paret fins que accepten que han de fer les paus. La meua Balena, que és molt cosmopolita, parla elefantià i ha convençut els elefants per a que arreglen la casa i la deixen tal qual la van trobar.

Als percussionistes els hem deixat una mica més perquè tenim la teoria que en el fons a la Nimue li agraden però es fa la dura. Esperem que a base de bongo i tambor aconseguirem treure la seua part salvatge. Vinga, Nimue, que de tant en tant està bé trencar les normes! Si al final t'ho has passat molt bé a Itàlia!

Pel que fa a la Xoco-Nimue...no sabem què fer per traure la seua part sensata.
Potser és que no en té i ens hem de fer a la idea.
Com una cabra, com una cabra. Però ara ja veieu...tan tranquil·la de cara a la paret, de morros, no vol parlar, però de cara a la pa... ein?????

Xoco-Nimueeeeee!!!!!!

HI TORNARÉ????

2010-08-16T19:19:00.000+02:00

Imatge: PinkPolka (deviant)

Definitivament l'he feta grossa... bé, per mi és divertit però és que jo sóc la part divertida de la Nimue! ella és seriosa i li agrada fer complir les normes i corregir examens amb boli vermell... buf... jo en canvi... sí, tinc la casa plena d'elefants. Hem trencat un parell de figuretes japoneses, hem comprat més gelat de vainilla però ara hem acabat amb les existències de galetes i bombons. Em sento una mica canibal quan menge bombons, ja us imaginareu però és que estan tan bons...

La pitjor part és la de recordar els missatges que li deixen a la Nimue. Bah, segur que no és tan greu! el dia 1 de setembre està prop i quan vaja a l'institut ja li donaran la notícia! Perquè espere que el dia 1 ja estarà aquí. Jo no vull anar a treballar! Vull passar-me el dia ballant rock and roll amb els meus elefants! oooh! m'ho estic passant tan bé aquest estiu! tot el dia la casa plena de gent i d'animals! concerts, excursions, viatges, platja, converses... Potser sí que posem la música massa forta... No sé... l'altre dia van trucar per telèfon però no se sentia massa bé amb els meus amics bateries assajant en el menjador. Em va semblar reconèixer la veu del Zeppelin allà lluny. O sonava com una balena més bé? ei! per què no omplir la casa de balenes? segur que fan amistat amb els elefants!

Buf, no em donarà temps de recollir la casa! Que injust! la Nimue de festa i jo he de recollir tot el que trenquen els elefants! necessite un encanteri! Sabeu que? la Fada està en Itàlia fent un curs de no sé què... Em sembla que me'n vaig a visitar-la i a demanar-li un encanteri per tenir contenta la Nimue. Sé exactament el que necessita, ja ho crec!!!!!

Me'n vaig una setmaneta a Florència i Roma! deixe els elefants cuidant la casa! ens veiem a la tornada! Porteu-vos bé!

SENSE MAPA

2010-08-09T13:13:00.000+02:00

imatge: Kikariz (Deviant)

me voy a recuperar la risa. me voy a quererte sin prisa...
Me voy lejos. Amparanoia.

Ehemm... u, dos, u, dos... provant, provant... se m'escolta bé...? mmmm...

algú sap alguna cosa de la Xoco-Nimue? No em contesta els missatges, no agafa el telèfon i quan l'agafa només s'escolten bateries, guitarres i gent cantant. Últimament només faig que somiar amb elefants i ja no sé què pensar. Tinc un mal pressentiment... Somiar amb gats és una cosa, però somiar amb elefants... buf...

En aquests moments no sé massa bé on estic. En algun punt indeterminat de l'hemisferi sud, passant fred, per culpa del meu Zeppelin que ha perdut completament els papers, els mapes, les bruixoles i el seny. S'ha enamorat d'una balena patagònica i està obsessionat amb ensenyar-li a volar per a que vinga amb nosaltres a Vilanova. Però qui s'ha pensat què és? Oliverio Girondo?

És possible que haja de buscar un transport alternatiu per tornar a casa. En tren, per exemple. M'agraden molt els trens. Però possiblement no arribaré a temps per anar a treballar el dia 1. Haurà d'anar a treballar per mi la Xoco-Nimue. Algú sap alguna cosa d'ella? No li vaig deixar instruccions més enllà del 31 d'agost!

No, Zeppe!! torna la balena a l'aigua!!!

QUÈ ESTAVA FENT JO...

2010-07-17T18:18:00.001+02:00

imatge: SheCow

Y no sé si podré dar algo más que un amor eterno de tres meses...

El próximo verano. Marwan.

buah... sóc la pitjor Xoco-clon del món...

Nimue ha marxat amb el Zeppelin i com cada estiu m'ha demanat que siga la seua substituta. Però em sembla que de moment no estic fent les coses com ella voldria.
Per començar, no escric al blog. Ja veureu quan s'entere...
Per continuar, la Nimue em va deixar ordres estrictes de no omplir la casa amb gats, gossos, cantants de rock i/o conillets blancs. Després del que va passar l'any passat amb els gremlins no m'estranya, la veritat. Però no se'm pot demanar tant! només sóc una Xoco-clon substituta! Buf, els conillets blancs es passen el dia estressats, buscant rellotges per saber quina hora és. Els gossos i els gats viuen prou tranquils però és difícil trobar un lloc per seure sense un gat o un gos al costat. I a més han acabat amb les existències de gelat de vainilla. Això sí que és una autèntica catàstrofe. Els cantants de rock fan compayia i cafè amb llet pels matins. Un xollo!

No ho estic fent tot malament... la pila de llibres i de pel·lis que la Nimue tenia pendents està baixant el volum i em sembla que estic cuidant prou bé dels seus amics. Tenim converses interessants, fem coses divertides, escoltem cançons d'Elvis i moltes altres coses.

La casa està una mica desordenada perquè em passe els matins en la platja. Si la Nimue arriba per sorpresa se'm cau el pèl... No suporta el desordre! però és que estem de vacances... no es pot ser tan estricta en vacances...

També estic apuntant el millor possible els missatges telefònics. Fa un parell de dies van trucar de l'institut per una cosa important. Em va estranyar una mica... una trucada de l'institut quasi a finals de juliol... Ara només he de recordar on he posat el paper on vaig apuntar el missatge abans que arribe la Nimue... Ains... sí... sóc la pitjor xoco-clon del món... on hauré posat el paper? i què deia el missatge?

Ooooh... els cantants de rock preparen una festa! anem a ballar! I'm in love
I'm all shook up, Mm mm oh, oh, yeah, yeah!

mmmmm... què estava fent jo...?
mmmmm... la Nimue no va dir res d'omplir la casa amb elefants! Els elefants són bonics! Vaig a veure si en trobe un parell...

Què estava fent jo...

EL ZEPPELIN I JO COMENCEM LES VACANCES

2010-07-01T16:40:00.001+02:00

imatge: Gaelle Boissonnard

Y quiero volver a oir
ese disco de los Queers,
cuando voy a la playa
es cuando soy feliz,
quiero verano no lo puedo resistir...oh,oh.

Quiero verano. Airbag.

Sembla que comença a fer una mica de calor! Ja era hora!

que ha de fer una pobre xica indefensa per guardar-se totes les hores de sol possible, per sobreviure al lamentable hivern i la seua cosina pobre, la tardor?

Però no... ara estic massa relaxada com per a pensar en coses lamentables com abrics, bufandes sopa i coses així.

No, amics, no... com una oroneta gegant i indiscreta el meu Zepppelin torna a casa per l'estiu per buscar-me i obligar-me a fer vacances. Ja fa dies que el tinc voltant per casa, mossegant-me els peus i mirant-me amb ulls d'emoció (no sabeu com es posen els Zeppelins quan volen fer vacances! i si són de color vermell més encara!) Vol que fem les maletes ja, que marxem, que visquem noves aventures. Com cada estiu deixarem a la meua xoco-clon fent-se passar per mi a Vilanova i nosaltres marxarem ves a saber on.

No sé com encara tinc valor de fer-li cas al Zeppelin. Sempre acabem ficant-nos en embolics. No tria mai destinacions sensates, el País d'Oz, Kansas City, les Bahames... buf! on acabarem aquesta vegada?

Però també és veritat que sempre acaba salvant-me de tots els perills on la meua insensatesa em porta.

Vinga, Zeppelin, han començat les vacances!! I tenim dos mesos més que merescuts!!

DESPERTAR A MITGES ÉS INCÒMODE

2010-06-19T17:45:00.003+02:00

imatge: Belle and Boo

Sigo aquí
esperando algún milagro
de vez en cuando...

En algun lugar oscuro. Diego Vasallo

-1-

Fa temps un amic em va dir que hi havia moltes maneres de decepció però només una de traició. Parlàvem del que es pot perdonar i del que no, del que té solució i del que no. Com quan trenques una tassa bonica i la vols arreglar amb pegament ultrasònic i falta un trosset petitet que ningú no nota però tu sí. Vam analitzar durant molt de temps el que significava traicionar-nos. A més de ser amics erem parella però era igualment extrapolable a altres tipus de relació. Un amic és algú que ho sap tot sobre tu i a pesar d'això t'estima. Algú que sap coses de tu que no sap ningú i que mai utilitzarà aquesta informació per ferir-te.

-2-

Preparem el solstici en bona companyia. Arriba l'estiu, hi ha núvols esporàdics en el cel, no estic dormint bé, em desperte sense saber on sóc, he de definir els límits de la realitat abans de posar-me en peu per evitar caure en el forat inexorable que existeix entre el somni i la vigília. Us imagineu que em quedés a meitat camí? No acabar de despertar del tot. No acabar de dormir del tot. Els meus monstres cauen morts. Un per un. Acabaré amb tots. Més aviat o més tard.

-3-

S'acaba el curs. Queda la burocràcia, la paperassa, les reunions, repartir-nos els alumnes, programar, decidir, discutir, negociar... Ha sigut un bon curs. Ja faré les reflexions oportunes quan toque. Si és que no em segresta l'Esperit de l'Estiu i m'enfonse en les profunditats d'un mar de gelat de vainilla i em passe el dia ballant i prenent el sol i se m'oblida reflexionar. Podria passar, no us penseu...

He de preparar una coreografia per ballar sola el mes que ve. No he ballat mai sola, sempre en grup, i estic espantada i emocionada al mateix temps. Ballaré dues en grup i una en solitari. Quins nervis!

NO SÉ COM SE SUPOSA QUE M'HE DE COMPORTAR EN ALGUNES OCASIONS.

2010-06-13T20:38:00.004+02:00

imatge: Liu ye

Y yo te buscaré
en las selvas de Borneo, en los cráteres de Marte
en los anillos de Saturno...

Groenlandia. Vilma y los señores

Un dels actes socials que més m'agraden són les bodes. Sempre m'ho passe molt bé, tot el món està tan guapo i tan content... Aquest cap de setmana s'ha casat una amiga de la infància. Fa uns 25 anys que ens coneixem. I ni ens hem adonat que ha passat tan de temps. Mai ens hauríem imaginat, fa 20 anys, que tindria una boda com la que ha tingut. Aquesta vegada la realitat és molt millor que la imaginació.

.......................

He agafat un tren de llarg recorregut València-Tarragona i ha arribat més que puntual, 10 minuts abans de l'hora. M'he quedat mirant l'estació molta estona, com assegurant-me que era Tarragona, amb una certa sensació de desconcert, sentint-me descol·locada. I per acabar de rematar, el Catalunya Express que anava cap a Vilanova també ha arribat una mica abans de l'hora. Buf! quins calfreds! Quina estranya sensació...

.......................

L'eterna lluita entre el bé i el mal acabarà amb nosaltres i amb la nostra sensatesa. L'ambiguetat del que comunment s'accepta com a correcte i els matisos de qualsevol opció ens impedeixen decantar-nos cap a un costat o un altre. Entre el dia i la nit tinc clar quina és la meua opció. Però l'eterna lluita entre el bé i el mal... ja se sap...

.........................

Al final, que s'espera de nosaltres?

A LA VORA DEL COL·LAPSE

2010-06-06T13:50:00.002+02:00

imatge: Anhen1

Ya se han dicho las cosas más claras.
Se comparten secretos idiotas...

Ni lo sé ni lo quiero pensar. Sr.Chinarro

Aquests dies s'entrecreuen les històries al meu voltant.
La majoria de la gent m'explica les seues coses. Ja sabeu, confidències. Després hi ha gent que es molesta perquè saben que jo sé coses i que no les vull/puc explicar però que em demanen discreció quan es tracta de les seues pròpies vides. En fi...

Al final totes les històries s'acaben semblant. Les reaccions, les conseqüències, les penes, les alegries, els daltabaixos... tots pensem que el que ens passa a nosaltres és la pera limonera. Però totes les històries acaben creuant-se en el punt mig de la nostra inconsciència.

Quasi es podria fer una pel·li, gens original, això sí, de gent que es busca, de gent que es troba, d'experiències paral·leles. Us imagineu el merchandaising...? Buf! les nostres cares en les carpetes dels preadolescents...

Buf! millor no donen idees...

La majoria dels llocs que m'importen en aquest planeta estan a la vora del col·lapse.
On fugiré quan no podré més?

Avui plou i trona.

El que em faltava...

ALGÚ SAP...?

2010-05-23T19:37:00.003+02:00

imatge: Beatrice Billard

Si te vienes conmigo, si te vienes conmigo partiremos sin destino hacia algún lugar perdido, seremos acratas de bajo consumo.
.

Si te vienes conmigo. Manolo García.

Saps quan tot és bonic?
Saps que per fi tens flors al balcó, roges, blanques... precioses i brillants?
Saps quan escoltes exactament la música que et fa vibrar i ballar i ballar a pesar de l'esgotament?
Saps quan per fi fa sol i els vestits de flors et queden bé i la casa fa olor a net?
Saps quan la bona companyia fa que el menjar encara estiga més bo?
Quan els pastissos es cuinen perfectes en el forn d'una cuina amb aroma a pa?
Quan l'aire porta aquell presentiment, aquells gessamins d'estiu, aquelles nits a la vora de la mar, aquell somriure fresc?
Saps la calma després de la tempesta? la inundació de roselles i de paraules? flors vermelles esfullades contra el vent, el vers exacte, la melodia justa...

Saps quan no pot evitar somriure i al mateix temps s'escapa una llagrimeta de pena?

Saps quan tot es torna bonic de sobte i tu estàs trista com els que veuen visions i saben el que passarà?

Els déus tenen un estrany sentit de l'humor.
No entenc les instruccions d'aquest joc.

FUGITIVA

2010-05-09T20:09:00.005+02:00

imatge: Eugenia Gapchinska

Nunca dejes de buscarme
la excusa más cobarde
es culpar al destino.

Amores imposibles. Ismael Serrano

Fa més de 20 anys que ens coneixem i les quatre continuem trobant-nos de tant en tant, a pesar dels centenars de kilòmetres que hem de fer per aconseguir-ho. Punt mig. El poble on vam crèixer.

A les 10 en casa. Fa 20 anys. I això si era estiu. Ara és l'hora en què ens trobem. Aquest dissabte vam tornar a parlar de M. Imatge congelada en la meua memòria. Records i somriures. Una mica de tristesa, també. Per part meua. Un cert neguit. Un enyor estrany. Només per un instant em va semblar que em tornaven a mirar amb els mateixos ulls de quan va marxar. Com si m'hagués de tornar a trencar en qualsevol moment. He estat fent maletes des de llavors. He evitat quedar-me massa temps en el mateix lloc des de llavors. Fugitiva de fantasmes traidors. Esquivant caça-recompenses i ballant cancan en salons del salvatge oest.

Emocions a flor de pell. Ser conscient dels passos que hem donat, de les direccions que hem seguit, dels beuratges que hem begut sense saber si ens faríem més grans o més petites, de les habitacions on hem entrat sense saber si podríem escapar més tard.

Concert d'Ismael Serrano dissabte nit. Tres hores curtes curtíssimes i un nus en la gola la major part del temps.

Amigues explicant-me confidències. Algunes són alegries i altres neguits.
Però totes tenen coses per explicar-me.
Jo a penes tinc un pla imperfecte per esquivar bales perdudes en aquests moments.

ENMIG DEL NO RES

2010-05-03T16:26:00.006+02:00

imatge: Liu Ye

Nos queda Benarés, Marrakesh, Cádiz, Buenos Aires...

Los restos del naufragio. Enrique Bunbury.

Faig una ullada a tots els punts cardinals que conec i em sembla que estic massa lluny de qualsevol lloc.

Tinc un parell d'amics provocadors que de tant en tant em fan la mateixa pregunta. Sol coincidir amb les meues ullades a la bruixula. Vinga! Però si tot el món sap que tinc un do natural per desmagnetitzar bruixoles!

A pesar de tot, sempre em fan la mateixa pregunta: on aniries ara mateix?

ATRAPADA EN UN AEROPORT

2010-04-21T18:55:00.001+02:00

imatge: Shorai San

Te imaginé en un avión,
en un avión.
Borracha de ingravidez,
ingravidez...

En avión. Niños Mutantes.

En episodis anteriors de Les llunes de Miranda...

... me'n vaig anar a Palma de Mallorca a visitar la princesa guerrera. Bonica, graciosa, riallera... per fi ha entrat en la fase "pentinar nines" però continua perseguint dinosauris. Parla amb ocells invisibles i té una amiga imaginària (imaginària pels adults avorrits, clar). Jo també la tenia i no m'ha anat malament així que no em preocupa especialment.

Però el nucli central d'aquesta aventura no té res a veure amb xiquetes que juguen felices al parc sinó amb un volcà traidor que va decidir que no podíem tornar a casa diumenge.

Conversa amb la nena:

- Ada... això del volcà no serà cosa teua, veritat...? perquè vols que ens quedem i tot això...

(Nena que afirma amb el cap)

-eeeemmm... i no hi havia una altra manera d'aconseguir-ho?

(Nena que nega amb el cap)

I així va ser com diumenge em vaig trobar amb tots els vols cancel·lats, amb hores interminables fent cues, amb la meua germana connectada a internet des de la península buscant la manera de traure'ns de l'illa a ma mare i a mi, amb més hores de cues al port a veure si podíem agafar un vaixell... I encara hi ha graciosos que insisteixen en dir-me que m'he passat dos dies extres de vacances a Mallorca. I una porra!! Dos dies fent cua entre el port i l'aeroport al costat de milers de persones perquè evidentment qui es movia del lloc perdia la plaça i no sabíem quan tindríem un vaixell disponible. Així és que de vacances a Mallorca res de res! No suporte estar en llocs tancats i quasi no m'ha tocat l'aire del carrer en tot aquests dies. I envoltada de gent nerviosa. I cansada. No, cansada no, esgotada!

Sort que de tant en tant m'arribava algun missatge per donar-me ànims, per consolar-me, per desitjar-me sort, per explicar-me que el nostre angelet de la neu, el fill d'una amiga que està molt malaltet des què va nàixer, ha millorat molt, moltíssim i podrà creixer i parlar amb ocells invisibles i fer força per a que volcans llunyans entren en erupció igual que la meua princesa guerrera que ens va voler tenir unes hores més amb ella i per poc ens obliga a sortir nadant de l'illa. I qui més i qui menys sap que jo no em fique dins de l'aigua ni equivocant-me!

I clar... presonera en una illa, sense poder marxar, correns amunt i avall, amb un núvol negre amenaçador... mentirós qui no haja pensat que el que volia en realitat era viure l'experiència Lost!!!!! I qui sap si hem fet esclatar una bomba d'hidrogen i ara estem vivint una vida paral·lela? Però no, no he trobat cap Sayid ni cap Desmond... mecatxislamar...

La meua aventura va acabar ahir dimarts cap al vespre.
Avui encara estic esgotada.
Tot sembla un malson llunyà.

I on estava el meu Zeppelin que no va vindre a rescatar-me?
I per què no van vindre a buscar-nos tots els vaixells disponibles?
Per què van deixar centenars de persones en terra?
Per què només van posar un parell de vaixells extres per la nit?
Per què durant tot el dia no va sortir cap vaixell?
Segur que el senyors que manen en el tema dels vaixells tenen bones respostes però jo només recorde l'estrés dels últims dies.

Necessite descansar una miqueta i oblidar-me'n dels avions i de les illes...

PER FI

2010-04-11T19:40:00.001+02:00

imatge : Eugenia Gapchinska

Si hemos llegado hasta aquí,
lo vamos a celebrar hasta el final.

Hasta el final. Travolta.

Per fi primer dia de bikini a la platja. Estendre la tovallola i sentir com es descongela cada minut de fred acumulat, cada dia d'hivern, cada dia. Com un riu enmig del desglaç. Sabent que els esquimals són mentida. Una més de les que ens expliquen. Una més de les que no m'importen perquè per fi la platja deixa de ser aquell lloc trist, gris i solitari. Xiquets fent castells i altres construccions aleatòries. Els castells més bonics. Els primers de la temporada.

Quines ganes de menjar cireres.

Quines ganes de vestits blancs i olor de sal al final del vespre.

Quines ganes de novetats, de viatges, de sorpreses de les bones, de descobriments.

Per fi puc dormir tota la nit, sense monstres ni fantasmes, ni malsons.
Per favor que no tornen més per favor que no tornen més per favor que no tornen més.
Els sortilegis s'han de dir sempre tres vegades i ja funcionen. Millor amb els ulls tancats i fent una mica de força. Millor ser -o creure's- encara xicotet. Just abans d'aquell moment en què ens volen fer creure que la platja és divertida a l'hivern. Vinga vaaaaaaa! Que tontos poden -podem- arribar a ser els adults.

Per fi llegir poemes japonesos al balcó de casa. Love of Lesbian de fons.
Per fi tornar a veure la meua princesa guerrera. Per fi, volaré amb el meu Zeppelin, cap de setmana pròxim. Per fi jugar amb ella en el parc, amb dinosauris i cotxes de bombers i naus espacials. És tan bonica...

ESTONES DE LLUM PROP DEL MAR EN UNA PRIMAVERA ENCARA TÍMIDA

2010-04-04T22:14:00.001+02:00

imatge: Aka Lousie

Nave a Houston, llevo tiempo insistiendo
y, al no haber respuesta, tendré que recitar un poema sideral.

Houston, tenemos un poema. Love of Lesbian

Siguem sincers.
Hem passat tan de fred que aquest sol tímid que comença a deixar-se veure ens sembla un regal. Convertida en girasol vaig perseguint estones de llum, girant sobre mi mateixa al ritme de les hores que s'allarguen, esperant que en qualsevol moment trobaré el regal que sempre es deixa per l'últim moment, per la sorpresa final, per l'emoció definitiva. Qualsevol dia esclatarà el món en aire tebi, en aroma de flors, en silencis de llum, en carícies de mar. Aleshores sí, aleshores ja serà que ha arribat la primavera i així serà a pesar de tot.

I deixarem caure la roba discretament.
I triarem la fruita més fresca i més vermella.
I desapareixeran les sabates. Quin gust caminar descalça...
Com serà ser un arbre?
Com serà florir de sobte?

L'encant atàvic de celebrar la lluna plena de l'equinocci.
El plaer de descobrir que hem sobreviscut un altre any, refugiats al fons de la cova, al voltant del foc que acabem de descobrir, com aquell que diu.

Aviat, aviat podrem dir que tot ha passat.
Oblidarem les hores negres plenes de monstres que ens segresten en secret.

I mentrestant,

arreglar les plantes del balcó
cuinar noves receptes
passejar vora mar
llegir al sol
patates braves i vi blanc
compartir secrets
comprar flors fresques
Elvis, Marlango i avorrir-me amb Polanski
riure amb les amigues, provar-nos roba
ordenar calaixos i armaris
pastissets de colors i posar-nos al dia
rituals inventats sobre la marxa
ous de xocolata i somiar l'estiu
caragols de pedra, columnes romanes, un vaixell cap a Malta
les estrelles en la mà

Estiguem atents perquè tot ha de canviar en un segon.
La llum definint siluetes.
Esperar abril en qualsevol planeta perdut d'aquesta galàxia secreta.

QUAN ARRIBA LA PRIMAVERA?

2010-03-24T23:00:00.002+01:00

imatge: Giselle Potter

Tú me abandonarás en primavera
cuando sangre la dicha en los granados...

Clara Montes

No donaré per inaugurada la primavera fins que no veja el sol.
Els dies són grisos.
L'aire pesa com un metall contaminant. Mercuri o una cosa així. Com respirar pols. Difícil, creieu-me.

Torne a tenir terrors nocturns. Pors com de criatura. El passadis de la casa, tan llarg i tan fosc. Les habitacions solitàries. Els sorolls. Els silencis. La foscor, sobretot. No puc dormir bé i estic esgotada.

La meua iaia ja ha mort. Tranquil·lament. Lúcida i en pau. Amb la família al voltant. Sé que tornarà un dia, amb un cos nou, amb noves missions. Mentrestant, espera en un camp ple d'espàrrecs, caragols i flors grogues, feliç i tranquil·la. Com quan les nétes érem petites. El camp de la nostra infància. Espais interminables on jugar i còrrer.

Faig moltes coses durant el dia per estar cansada i dormir-me i no despertar-me.
Però el passadís llarg i fosc continua mirant-me a l'altre costat de la porta tancada.

Quan diuen que arriba el bon temps?

EM VINDRIA BÉ UNA MICA MÉS DE LLUM

2010-03-06T22:11:00.002+01:00

imatge: Laura Valero

Para curarme de espantos,
para evitar grandes males,
grandes males, que provocan
mutaciones invernales.

Pauline en la playa. Para curarme de espantos.

-I-

Fra Miquel ha escrit una cosa sobre la tristesa de ser arbre a Barcelona, els dibuixos infantils i els psicòlegs. Li he dit que si m'he d'imaginar el dibuix d'un arbre seria un arbre ple de fulles verdes i carregat de fruites de tot tipus. Seria un arbre de macedònia. Un arbre tutti-frutti.

-II-

Tenia moltes ganes de tornar a ballar i m'he buscat una profe nova. A casa balle descalça i amb públic imaginari i incondicional, clar. Per practicar. Escolte la música moltes vegades. Per trobar el matís. Els matisos són importants en la majoria de les coses que ens envolten. Els detalls petits, una nota més alta, un acord discordant. Resseguir el pentagrama amb els peus i les mans.

-III-

Fa setmanes que observe al meu voltant la lluita entre àngels i dimonis. Espere que guanyen els bons. Els dimonis em fan patir. Sobretot de nit. Les nits són dures. Els àngels m'alimenten amb pastís de poma fins i tot quan jo no vull.

-IV-

Els xiquets m'han donat un parell d'alegries aquesta setmana. Tenint en compte que estem a final de trimestre puc estar contenta. Em sembla que ho estic fent prou bé amb ells. La majoria encara no llegeixen massa bé ni escriuen paraules difícils com "prestatgeria" però cuiden de mi fins a commoure'm.

-V-

El cor de la meua iaia estan parant-se, a poc a poc, a poc a poc, a poc a poc...

-VI-

M'agradaria un vespre fugaç escoltant música al Covent Garden. Escolte el cd que vaig comprar a aquell músic de carrer. Versions de Bowie, U2, Pink Floyd.

-VII-

Una kokeshi és una nina japonesa. Solen ser de fusta i tallades en una sola peça, sense cames ni braços. Les precioses nines Momiji estan inspirades en les kokeshi. La que em vaig comprar a Roma és una Momiji. Formen part de la filosofia kawaii japonesa que m'agrada molt. Hi ha moltes imatges de kokeshi si busqueu en google. Una altre dia us posaré una foto de les meues.

-VIII-

Imagine un canvi de vida. No és difícil perquè sé exactament què faria i com. Amb molt detalls. M'ho imagine a càmera lenta per a que dure més. Estic bé fent el què faig però hi ha algunes coses que m'agradaria canviar. Congelar el temps. Que no es faça de nit. Les nit són complicades últimament. Necessite llum.

BUSCANT SENYALS

2010-02-20T17:35:00.001+01:00

imatge: Caia Koopma

Vuelve conmigo a Italia, estoy empezando a olvidarla. Mira las fotos, las repetiremos, recuerda esas calles, podemos volver a perdernos.
Vuelve conmigo a Italia. Hidrogenesse.

En els últims cinc mesos he estat en tres capitals europees. M'hauria quedat en quaselvol de les tres sense pensar-m'ho massa. Una temporada. No sé. Fins que algun dels senyals que normalment no entenc em digués que he de tornar a marxar.

Que bonica és Roma. Volíem haver arribat a Itàlia en elefant, estil Anibal. Però vam recordar que el bon home no va arribar mai a Roma. I si hi havia una cosa que nosaltres volíem era arribar-hi de qualsevol de les maneres. I després d'un parell de dies perdudes pels carrers, amb el nostre hotel tan bonic davant de la Fontana di Trevi, amb els gelats, els caputxinos, les botigues, la kokeshi que vaig trobar per la meua col·lecció, les fonts, les places... la part més difícil va ser tornar.

Tornar al paisatge desgastat de les nostres vides.
Roma fa olor de primavera a pesar del fred.
Està poblada per àngels que s'amaguen darrere d'estàtues de pedra, amb ales immenses i ulls que assenyalen distàncies impossibles.

Necessite tornar a qualsevol lloc.
Una mica més d'aire. Espai.
Carrers on perdre'm.

Paraules noves per històries noves.
Una mica de sol.

Encara no he aprés a demanar ajuda.
Una pena.

ME'N VAIG A ROMA I ME'N PODRIA ANAR A QUALSEVOL LLOC

2010-02-07T21:00:00.006+01:00

imatge: Skasia

Despegaré, volaré,
llegaré muy pronto,
y así continuaré
mi viaje sideral.

El viaje sideral del pequeño saltamontes. Los piratas.

Ahir vaig participar en un taller de tango que m'ha deixat tremendament emocionada. Ara camine per la casa amb passos llargs i de tant en tant pare a estirar una cama cap enrere. No sé com caminaré demà pel carrer ni si em donarà per fer una pose dramàtica mentre espere que el semàfor es pose en verd. Avui he estat tot el dia a casa a pesar del sol i a pesar de saber que demà ha de ploure i tinc guàrdia de pati.

L'última vegada que vaig estar a Roma no vaig llançar cap moneda a la Fontana de Trevi. I a pesar de tot hi torne amb la meua amiga Kitsunesan que és una de les dues o tres persones que més tonteries m'aguanta en la vida. Marxem divendres gràcies als quatre dies de festa que tinc a l'institut. Enguany canvie el carnaval de Vilanova per una estància a la Ciutat Eterna. Serà breu però la intuim intensa. Tinc la pública esperança de tornar a casa carregada amb noves emocions, paisatges retrobats i bons moments.

En els últims dies unes quantes persones han vingut a parlar-me de somnis i projectes. Alguns des d'un punt de vista filosòfic i d'altres amb una visió més pràctica. També he vist que se'n parla a la blogosfera, últimament: què fer amb els somnis, com enfrontar-s'hi, com perseguir-los, com assolir-los, que plantejar-se, que no plantejar-se...

Jo em pregunte en quin moment hem de començar a ser realistes i deixar de somiar amb els ulls oberts. Conste que ho dic exclusivament per mi. Sóc especialment respectuosa i extremadament optimista respecte els somnis aliens. Tots em semblen possibles.

Sempre tinc la sensació que la vida deu estar en un altre lloc.

De moment, Roma m'espera, fugaç.

SERIA UNA SIRENA BIRRIOSA, SENSE DUBTE

2010-01-31T21:21:00.005+01:00

sirena, vuelve al mar,
varada por la realidad.
sufrir alucinaciones
cuando el cielo no parece
escuchar.

Sirena varada. Heroes del Silencio

Busque el descans en l'espai que hi ha entre pensament i pensament. L'únic espai lliure de passats i de futurs on tot és possible. M'hi quedaria molta estona. No sé si voldria tornar la majoria de les vegades.

Diferents persones sense cap relació entre elles coincideixen a preguntar-me on aniria si pogués anar-me'n a qualsevol lloc en aquests moments. Em reserve la resposta. Què faria... Em reserve la resposta. Entre pensament i pensament. Trobant a faltar aquella mica d'incertesa que ens recorda que qualsevol cosa és possible perquè no hi ha res segur.

Tinc la sensació que si hi hagués una tempesta d'aquelles enormes que fan por eixiria al carrer sense paraigues i sense jaqueta.

I això que no li trobe la gràcia a arribar a casa com una sopa.
I això que la majoria de vosaltres sabeu que us seria difícil trobar-me dins de l'aigua. Però que necessite viure prop del mar.

Amb el que em va costar aconseguir desfer-me de la cua
Amb el que em va costar aconseguir les meues cames.
Se'm dóna millor ballar que cantar.
Pentinar-me és una mica dramàtic.
Com a sirena seria una bírria birriosa.

Mai li podria fer la competència a Lorelei.

Però avui, descansant en l'espai buit que hi ha entre pensament i pensament, voldria que una tempesta s'ho emportés tot. O la majoria de les coses.

On aniria...? què faria...?

BALLANT TOTA LA VIDA EN UNA CASA AMB JARDÍ

2010-01-17T20:41:00.002+01:00

imatge: Brittney Lee

Hay flores de hielo en tu cuarto
Que arrancaste de mi jardín polar
Mi sangre helada se funde
Arropada en tu abrazo tropical

Jardín Polar. Sidonie

Si la Ventafocs hagués tingut un rellotge al cor, hauria aturat el curs de les hores un minut abans de les dotze i s'hauria passat la resta de la vida divertint-se en el ball, diu l'últim llibre que m'he llegit. M'agrada la història de la Ventafocs perquè hi ha balls, sabates i prínceps que remenen cel i terra per trobar-te. M'importa un pepino si quan es gira l'última pàgina són més o menys feliços, si la Ventafocs engreixa o el Príncep es tira pets. A mi m'agrada la part del mig, la del ball i les sabates, la de quan el vestit és bonic i ell la busca sabent que la trobarà. L'altre conte que més m'agrada és el de la Bella Dorment. De vegades estaria bé dormir molt i despertar jove i fresca envoltada de roses i de petons i amb la taula parada per al banquet. Em sembla que per això m'he aficionat a la costura. Però res, de moment continue desperta i ben desperta.

Però el que realment m'interessa és poder tenir un rellotge al cor i poder-lo aturar just en el minut abans del moment més extraordinari de la nostra vida. I divertir-nos per sempre al ball. Jo, ara, només demane ser capaç d'adonar-me'n de quan arriba un minut extraordinari. I aprendre a aturar el temps d'alguna manera.

********************************************************************

Fa unes setmanes vaig rebre un missatge electrònic del Joan V. preguntant-me una sèrie de coses que tenien a veure amb "la meua vida real" i els meus llibres. No és la primera persona que m'havia preguntat per què no escrivia un blog i em feia una mica de publicitat com fan altres escriptors. Si us sóc sincera, m'ho passe tan bé fent de Nimue que ni se m'havia passat pel cap. Però d'alguna manera les paraules del Joan van arribar en el moment oportú i he obert la meua Casa amb jardí a la que vull convidar-vos a passar, amb una mica de vergonyeta ho reconec. Allà intentaré escriure coses més relacionades amb la vida literària, els meus llibres, reflexions i altres coses relacionades amb el tema. Bé, això pretenc. A veure què surt al final!

La Nimue continuarà per aquí, evidentment, intentant identificar el minut més extraordinari per aturar el temps i ballar, ballar, ballar...

TINC LISBOA EN L'ÀNIMA, SINTRA EN EL COR I UN FAVOR PER DEMANAR AL FINAL DEL TEXT

2010-01-07T11:18:00.002+01:00

imatge: Julianna Pierson

Lisboa era brisa de Alfama y de mar,
mar como lanzada de sal sin secar.
Lisboa era el mundo, Lisboa era luz
Lisboa era mía, Lisboa eras tú.

Lisboa . Loquillo.

Les fotos es poden veure més gran si les piqueu...

Sabia que anava a ser un viatge bonic. Que tornaria carregada de noves aventures, paisatges, persones, paraules, cançons... Però no m'imaginava que m'agradaria tant i que podria emmagatzemar tanta inspiració de tot tipus pel nou any. Lisboa és bonica pel que té, per les teulades roges des de dalt, pels carrers empinats, pels tramvies en els que viatjàvem com sardines en llauna, per la gent tan encantadora que vam trobar... però sobretot per com et fa sentir.

I això que va ploure cada dia! Va ploure, va fer sol, vam tenir boira, vent... riu-te tu de Londres! Però no em va importar gens ni mica. Tot tenia un cert aire poètic que em va encisar. Pessoa i totes les seues personalitats són omnipresents i nosaltres anàvem una mica a la recerca de poemes en les parets, els murs, les finestres, les botigues, les bossetes de sucre del cafè...

Ens vam emocionar a ritme de fado i em vaig quedar amb el somriure de regal del cantant que ens vam creuar quan marxàvem del restaurant. Amb pluja i lluna plena vam brindar amb cava portugués pel nou any. Vam sopar a un restaurant que us recomane molt si aneu a Lisboa. Es diu Amo te i té diversos establiments per la ciutat. A mi em van fer un menu vegetarià especial per cap d'any. Entre altres coses un pastís de verdures amb forma de cor! Perquè de "moments cor" vam tenir uns quants durant el viatge. En qualsevol cas, vull destacar la gran quantitat de restaurants que vam trobar a Lisboa que van un pas més enllà dels vegetarians i són directaments vegans. Vam dinar la mar de bé! Clar, que a una ciutat que té pintades per les parets frases com aquesta...

Creuar la ciutat per visitar Belem i menjar els millors pastissets que he menjat mai en la vida, que us assegure que són molts, moltíssims. Amics i amigues, hi ha un abans i un després en la història dels pastissets!

Pujar al castell en un dia asolellat pensant que la pluja ja s'havia acabat i acabar envoltats de boira en qüestió de segons. Boira que vam aprofitar per intentar descobrir si Sebastià I de Portugal havia decidit tornar com explica la llegenda; jugar a buscar símbols secrets al monestir dels Jerònims i pregant a tots els déus que Dan Brown no se n'assabente; visitar la torre de Betlem a partir de la qual es va construir la d'Essaouira a Marroc, una de les meues ciutat favorites de tot el món; i el riu que sembla un mar, i el pont tan i tan llarg, i el licor de guinda servit en tassetes de xocolata, els llibres, la música, les infusions de cidreira, el vi verd, el Pavilhao Chinês, les tasquinhas, el restaurant dels tibetans, les pistes que el destí ens va anar deixant per les cantonades esperant ser desxifrades quan arribe el moment...

Però he de dir que hi ha un abans i un després de la nostra excursió a Sintra. Me n'havien parlat tant... però tot el que vaig veure i viure va superar les meues expectatives. Sense dubte és un dels llocs més literalment màgics i bonics que he visitat mai. Encara estic posant en ordre les meues idees i sensacions sobre Sintra però per a les 3 persones que hem fet aquest viatge s'ha convertit en el nostre "mantra del bon rotllo": Sintra, Sintra, Sintra... Que l'esperit de Sintra ens acompanye durant tot l'any.

Hi havia un noi fent el mateix camí que nosaltres a Sintra. En aquests moments no tinc ni idea de com localitzar-lo perquè sóc així d'espavilada. Però si per una d'aquelles casualitats navegues per internet buscant coses sobre Sintra i apareixes al meu blog m'agradaria demanar-te que m'envies la foto de la font morisca que vas fer de dia, el 29 de desembre. Jo tinc la versió nocturna. Tu anaves sol, portaves un barret de llana de colors, una guia de viatges i un paraigues. Jo, un abric vermell i dos amics. També voldria saber si vas baixar al pou iniciàtic.

Aquesta és la foto de nit:

Als meus amables lectors us volia demanar que si per casualitat teniu un amic o conegut que viatjava sol per Portugal en aquestes dates li comenteu la història a veure si és la persona que estic buscant. Abusant de la vostra amabilitat m'agradaria demanar-vos que, si ho considereu oportú i/o apropiat, feu algun tipus d'escrit als vostres blogs sobre el tema perquè així es multiplicaria el número de persones que ho llegiria.

Em tireu una maneta a veure si trobe la foto que busque?

REGAL PER A LA SARGANTANA!

2010-01-06T00:01:00.002+01:00

imatge: tandulcecomolamiel

Ha arribat el dia de Reis i toca fer públics els regals del blogaire invisible! No sé si les meues pistes hauran sigut massa bones, glups! però en tot cas ara ja puc dir que m'ha tocat fer el regal a la Sargantana de amb ulls de sargantana. Era un blog que no havia visitat mai i que m'ha semblat molt bonic i interessant perquè explica coses molt i molt diverses. Així és que he pensat escriure un conte on apareixen totes les etiquetes que fa servir la Sargantana al seus articles, les que apareixen a la columna de la dreta del seu blog, vaja. Les he marcat en negreta per a que quede més clar (i per a que veieu tots els temes que tracta!) Espere que t'agradarà!

Benvolguts i benvolgudes, acosteu-vos per escoltar el conte d'una sargantaneta que contemplava el món des de la seua pedra.

No us penseu que tenia només una pedra. No! La sargantaneta tenia moltes pedres distribuides estratègicament per diferents llocs de la terra que tant s'estimava i d'aquesta manera sempre tenia un lloc còmode i acollidor per rebre visites dels seus amics i per aprendre moltes coses de la gent que tenia a prop. La nostra sargantana tenia una pell llisa i suau i uns ulls lluminosos i daurats que encisaven tot el món que s'acostava a la seua pedra. Hi ha qui diu que amb aquests ulls lluminosos era capaç -quan ella volia!- de tornar invisibles als éssers vius que tenia prop. Fins i tot a ella mateixa quan es contemplava en la gota d'aigua que li feia de mirall. Però no patiu, no. Hi ha una solució infalible contra la invisibilitat: fer un regal o donar un premi!!! I millor encara si és el dia de reis! Això era perquè a la sargantana li agradaven molt les tradicions. Fins i tot el·laborava calendaris d'advent la mar de bonics quan era l'època. Per a que veieu!

La sargantana col·leccionava rellotges de sol. Li agradava estirar-se damunt, tota mandrosa, i confondre's amb el temps que assenyalaven les ombres que projectava el seu cos llis i suau. S'imaginava altres vides i somiava amb visitar llocs amb encant i conèixer gent especial.

No és que no li agradara ser ella mateixa, no! li encantava ser una sargantana i passejar per l'hort i pujar pels troncs de les figueres per olorar l'aroma intens de l'estiu. El que passa és que tenia moltes curiositats pendents de resoldre com per exemple saber què és un epigrama o què se sent vivint en una capelleta de carrer. Són coses que anava escoltant quan mirava per les finestres on vivia la gent del poble o esperava tranquil·lament a les portes a veure si escoltava alguna història fantàstica

Un dia que prenia el sol sobre una pedra prop d'una creu de terme va escoltar una veu que deia: Escric, escric, escric... La sargantaneta, suau i llisa, pensava que era una paranoia producte d'una insolació. Però no! Era una granota que cantava: Escric, escric, escric...

-Ooooh! i què escrius?.- Li va preguntar la sargantana a la granota
-Escric poemes.- Va contestar la granota tota simpàtica.
-Ooooh! i tens algun llibre publicat?
-No, (escric) encara no (escric). Em sembla que no suportarien la humitat de la font on visc. Però si algun dia escric un llibre (escric) m'agradaria tindre una sargantana com tu com a ex-libris perquè em sembles molt bonica i elegant.
-Gràcies!!.- La sargantana es va emocionar molt. Si hagués sonat música segur que s'hauria posat a ballar!.- I on escrius els teus poemes llavors?
-Al cel.

A la sargantana li agradava molt mirar el cel i buscar constel·lacions que li recordaven algunes de les històries mitològiques que havia escoltant parant l'orella aquí i allà.
La sargantana havia decidit que tenia ganes de viatjar, de conèixer altres sargantanes (les vostres, potser?), prendre el bany en rentadors públics, gravar videos d'art urbà, oferir les seues col·laboracions a alguna revista que li volgués publicar les fotos que faria dels fars i les faroles. I el que més il·lusió li feia era viure a un castell! oh! quantes pedres hi hauria a un castell! Podria convidar la granota que escrivia poemes al cel i totes les altres sargantanes que coneixeria durant els seus viatges.

I així va ser com la nostra sargantana bonica, va començar el seu viatge de pedra en pedra, plena d'entusiasme asolellat buscant noves amistats per compartir totes les coses que havia aprés mentre contemplava el món des de la seua pedra amb els seus ulls daurats i grans que et podien tornar invisible només si ella volia.

Ja teniu un regal preparat per si de cas?

EL RITUAL DE LES ESTOVALLES

2009-12-27T16:55:00.002+01:00

imatge: gapchinska

Nova pista per la meua blogaire invisible: Viu cap al nord i té la sang freda. I jo crec que ara sí que està claríssim!!! En canvi, no he rebut notícies del meu blogaire invisible... Snif!

Els últims dies de l'any passen ràpids, plou una mica però no fa massa fred, per a sorpresa meua. De tant en tant el cel és extraordinàriament blau. Mengem torró amb una certa freqüència, torró i altres coses dolces. Per la resta pocs excesos. Enguany som tres a casa. Mengem truita de patata i anem al cine el dia 25. Són els nostres petits rituals. La princesa guerrera no ha pogut vindre per coses de la feina de la meua germana però per telèfon ens ha explicat com és la nina que li ha portat Papa Noel. I el camió. Sempre ha d'haver un camió, un cotxe o alguna cosa així. Altres rituals familiars són anar a comprar llibres i visitar herboristeries.

Aprofite també per visitar els amics que fa temps que no veig encara que parlem sovint. Sobretot les amigues de la infància-adolescència. Més de 20 anys fent coses juntes i no sentim que haja passat el temps. Per nadal quedem a beure cafè i menjar croissats, ens contem les penes i les alegries, comencen a afegir-se marits i bebes. Però sempre conservem aquell espai petit, exclusivament nostre, recordem a M., sempre en la meua memòria passe el que passe, riem, plorem i desitgem que tot el que vindrà a partir d'ara serà bo, molt bo. Avui hem recordat el ritual de les estovalles. Agafem unes estovalles de paper de la cafeteria on esmorzem i escrivim totes les coses que volem que ens passen al 2010. El que s'escriu a les estovalles sempre passa. Feia temps que no ho feiem. Encara conservem paperets escrits de quan teníem 15 anys. Jo sóc l'encarregada de guardar el paperet per comprovar a final d'any tot el que s'ha complert. Hem fet fotos de tot el procès però evidentment no les publicaré perquè si no sabreu quins són els nostres desitjos. Quan es complisquen tots ja us els diré.

I el que escrivim a les estovalles sempre es compleix així que el 2010 serà un any bo de veritat per a les quatre.

Demà me'n vaig a Lisboa a passar els últims dies de l'any. Volarem amb Zeppelin, naturalment. És un lloc que no estava en els meus plans i la manera en què ho vam decidir va ser ben curiosa i casual així és que espere que m'ho passaré molt bé i veuré moltes coses boniques i interessants.

Que acabeu molt bé l'any i que en el 2010 ens passen moltes coses bones!

ELS MEUS PLANS PER EVITAR QUE NEVE

2009-12-13T17:49:00.001+01:00

No quiero tener unas Navidades como las de todo el mundo.
El clima de Occidente me hace estornudar.

Navidades en Sibèria. Los Nikis.

Fa fred. Fa fred. Snif. Diuen que arriba el fred de Sibèria o de per ahí. Mecatxis! Diuen que nevarà!! Que nevarà a la costa! Que nevarà a Vilanova! Quina gosadia és aquesta! No em poden fer això! Ah, però tinc un pla que no pot fallar... Ara mateix agafaré el meu Zeppelin i pujarem als núvols. No us penseu que he estat ociosa mentre feia caloreta, no... m'ho veia vindre que qualsevol dia arribaria el fred de Sibèria o de per ahí. He inventat una màquina perfecta per capturar la neu abans que caiga. Sí. El Zeppelin i jo impedirem aquest despropòsit. El que no tenim massa clar és què farem després amb tota la neu... Potser anirem cap a Sibèria a tornar-los el que és seu. Sí...potser...

M'agrada estar pels matins a casa meua. El meu menjador mira a l'est i entra un sol magnífic pel balcó, entre les cortines blanques, els geranis vermells, els coixins roses... No importa si és laborable o festiu. Em desperte sempre amb temps de sobra per dedicar-me un bon esmorzar amb la primera llum del sol. Excepte el dimecres, que matine més i encara és de nit. I excepte dies com avui, que no he vist sol en tot el dia. Snif.

Tinc ganes que arribe la primavera i l'estiu per comprovar com es viu en aquest pis. El meu veí de dalt és una mica insuportable però tinc un menjador ple de llum. Quan arribe el bon temps tinc plans. Plans com esmorzar en el balcó, en una taula d'aquelles de jardí. O no, millor sopar en el balcó. Perquè normalment esmorze en pijama i sense pentinar-me i no és qüestió d'alterar el veïnat...

Per als puristes avui que és Santa Llúcia comença el nadal. El solstici d'hivern era avui segons el calendari julià. Amb el nostre calendari és una mica més tard. Ja sabeu, tot és canviant, flexible, polivalent i relatiu. I estem tan preocupats criticant el Corte Inglés que... en fi...ja sabeu...

A mi m'agraden els rituals en general perquè li van bé al meu caràcter desarrelat i volàtil. És una manera de sentir-me part d'alguna cosa. És tan simple com desitjar coses bones per l'any que comença. Simple i lícit. Tan simple com decorar la casa i complir amb certs costums de la mateixa manera que ho feien els romans a les saturnàlies, els celtes a yule...

I per què no? Per començar, el nadal és una gran cosa perquè tenim dies de vacances. La meua opció personal és felicitar, regalar i compartir amb la gent que realment m'importa. Com la resta de l'any? No, no com la resta de l'any. Perquè el nadal és un ritual i per això no pot ser com la resta de l'any. Per això mengem coses diferents, adornem la casa de manera diferent i actuem de manera diferent. Si és com la resta de l'any no té gràcia. La gent hipòcrita ho serà de totes maneres, amb nadal o sense. Les persones a les que enyore són enyorades durant tot l'any de la mateixa manera. Hi ha persones a les que només veig o només parle per nadal. Voldríem que no fos així però ho hem d'assumir: no vivim en una aldea. No ens podem veure ni podem xarrar tant com voldríem. Sort que tenim el Nadal que ens regala uns dies perfectes per pensar els uns en els altres. No sé si serem millors o pitjors persones per això. Però l'origen del nadal, independentment de la religió que cadascú practique, és una il·lusió. La il·lusió de pensar que tornarà la llum. A partir d'ara cada dia tindrem un minut més de sol. Volem ser tan moderns i tan contemporanis que ens hem oblidat de com és d'important un minut més de sol cada dia per a la nostra ànima atàvica. La nostra vida serà molt moderna i anirem molt carregats de cosetes electròniques però la nostra ànima és més antiga que tot això i s'alegra per aquest minut més de sol cada dia. Una vegada més, sobrevivim a la foscor.

Això sí, sempre pensaré que el meu nadal ideal seria a l'hemisferi sud. Prendia el sol a la platja i escriuria la carta als reis mentre em done crema bronzejadora. Ains...

QUANT NO POTS MIRAR CAP A FORA MIRES CAP A DINS

2009-12-08T22:00:00.001+01:00

imatge: Skasia

Y me dicen que no,
que tampoco es hoy,
el día en que tu voz
pronunciará las palabras
que me harán despertar
de este invierno sin final.

Scandinavia. La habitación roja

Oh! Quant de temps sense bloguejar i sense visitar-vos...
He tingut alguns problemetes de salut que m'han afectat a la vista entre altres coses i no he pogut passar massa estona davant de la pantalla. Snif. Sembla que vaig millorant.

Quan no pots mirar molta estona seguida cap a fora és un bon moment per mirar cap a dins. Endreçar, endreçar i tornar a endreçar. Aprofitar per fer les coses més lentament que de normal. Acceptar que de tant en tant la maquinària falla encara que ens portem bé i seguim el llibre d'instruccions al peu de la lletra. Al peu de la lletra? mmmm... per a que servirà aquest botó? mmmmm... Gran explosió, error del sistema, Nimue fora de combat en general. Pla d'emergència, d'evacuació, això no és un simulacre, Zeppelin al rescat, engeguem la calefacció, mengem sopa d'alguna cosa sense ceba, sense pebrot i sense animals morts. Ignició. Arribada a planeta estrany. Buscar vida intel·ligent. Stop. Stop. Repetim. Stop.

No sé si anem massa ràpid o massa a poc a poc. O ens precipitem, com diu una bona amiga, entenent en aquest cas la precipitació com a cosa positiva. Coses de cièntifics, em sembla. Però com que és una científica sensata i bona gent, accepte el que diu guardant-me el benefici del dubte en la butxaca del "si no ho veig no ho crec i menys si m'ho diu un cièntific".

I mentres decidisc si les coses estan bé o no en aquest final d'any que ja ens arriba, faig un esforç per superar el fred i socialitzar-me, eixir de casa i quedar amb amics que em cuiden i m'entenen a pesar de tot. Oh, que bonica l'exposició d'Alphonse Mucha que vam veure dissabte a Tarragona! Que preciosa! i que bon dia ens va fer! He de recomanar el lloc on vam dinar: El Terrat. Havíem preguntat prèviament si acceptarien una vegetariana a la taula perquè a priori la carta és molt animal. I vaja si em van acceptar! Només entrar ja ens van identificar com "el grup de la vegetariana" i em van donar alternatives boníssimes, es van preocupar molt perquè tot estigués al meu gust, em van preguntar si podía menjar formatges o no... Tot estava espectacular (els meus acompanyant carnívors diuen que els seus plats també) i jo vaig agrair que es preocuparen per donar-me de menjar alguna cosa més que una amanida. Sóc vegetariana, no un conill, gràcies! Em vaig sentir molt ben tractada així que us recomane el restaurant de tot cor!

Aquests dies de pont necessitava descansar. Els ulls m'han avisat, el cap també. Necessitva descansar. He aprofitat per adornar la casa amb coses de nadal. Fa temps que està de moda estar en contra del nadal. Amb arguments fins i tot. A mi m'agrada seguir la moda en qüestió de sabates i coses així. En altres no. Així que ara que molta gent sembla estar en contra del nadal, jo diré que m'agrada. En tinc uns quants motius (gràcies a la Carme i la Fada!) que ennumeraré més endavant per no allargar-me massa ara. Jo ja tinc la casa adornada, els regals comprats i l'esperit nadalenc intacte. El meu desig ocult (ocult??? Nimue! que ja no enganyes a ningú!!) seria passar un nadal a l'hemisferi sud, prenent el sol a la platja. Però enguany no podrà ser. Enguany visitaré família i amics un parell de dies i després agafaré un avió i viatjaré un parell d'horetes a un lloc on no he anat mai i que no m'havia plantejat a curt termini. Ja us diré on passaré el cap d'any!

CITA A VILANOVA

2009-11-24T19:32:00.000+01:00

imatge: Brittney Lee

No he vuelto a verte,
desde aquella tarde,
que nos citamos en hawaii,
llovia a mares sobre la avenida,
pedimos un te con croissants.

Cita en Hawaii. La Mode

Com a conseqüència d'uns fets que tenen a veure amb unes magdalenes, unes castanyes i un químic tímid, la Fada va tenir la idea de reunir un grup de blogaires a Vilanova per celebrar la festa major de Blogville. Elles ja han fet les seues cròniques de la manera brillant en què expliquen les coses sempre i jo només puc insistir en què va ser molt agradable trobar-nos, escoltar-nos,observar-nos, recordar-nos, buscar-nos, alimentar-nos. Vam fer un repàs dels nostres absents favorits, en els que coincidíem sense sorpresa, i us vam recordar molt a tots vosaltres mentre menjàvem coses bones i xarràvem de les nostres cosetes. Sí, ja imagineu bé, l'escena... una cullerada a la boca al ritme de "Aquesta per tal..." una altra mossegada de postres... "aquesta per qual...", un glopet de vi... "aquesta per..." una magdaleneta... "aquesta per..."

Un dia diferent, bona companyia i noves coneixences. Els carrers semblen diferents quan els ensenyes a altres persones (quina bona guia que és la Fadeta!) i queden ja per sempre marcats per les paraules i les presències. Al dia següent sense anar més lluny, no vaig poder evitar somriure quan vaig passar per davant de l'església

Moltes gràcies per la visita i per la bona companyia! Aquí estem per qui vulga vindre!

Rita, ara ve la part poc entenedora!
Avui ha passat una cosa important però només per mi. He descobert que el patró de Kiev és l'Arcàngel Miquel. Sé que és important però encara no sé per què... Tinc davant la postal que va escriure Madeleine l'any 66. Tinc la sensació de tenir una pista més per resoldre el misteri. Sóc dolenta resolent misteris, molt dolenta. Per això vaig tan a poc a poc. Hauria de posar totes les pistes damunt de la taula, fer un mapa conceptual o alguna cosa d'aquestes que se'm dóna tan malament, contractar un detectiu privat que no fume i porte les ungles ben retallades i ben netes.

Les coses importants s'han de fer lentament. Continuaré recollint pistes.

L'AMIGA TRISTA

2009-11-16T19:17:00.000+01:00

Imatge:Beatrice Billard

Una canción triste para los momentos bajos,
para sentirte acompañado cuando te sientes vencido.
Una canción triste para cuando estás solo,
cuando no sabes el modo de salir adelante.

Bunbury

Tinc una amiga trista.
Diu que la vida li va gran. Tot és massa gran, massa dur, com una immensa muntanya metàl·lica.
No sé des de quan està trista. Crec que des de fa molt de temps.
És el tipus de tristesa que la fa reflexionar sobre l'alçada dels edificis. Des d'una setena planta segur que no sobrevius.
El tipus de tristesa que li fa desitjar en veu alta que la realitat no existís. Ser invisible, com un àngel invisible, com aire. Desaparèixer.

Diumenge vaig estar amb ella i amb les seues llàgrimes. Hi havia més gent però sempre hi ha un moment per apartar-se una mica. Quan tot va massa gran. Quan tot sembla anar a càmera lenta. Les llàgrimes, l'aire que ompli amb treball els pulmons.

M'explica que està tan trista que de vegades s'oblida de menjar, que cada pas que dóna és com aixecar moltes tones de pes, que desitjaria no haver de sortir al carrer.
Des d'aquella cinquena planta amb entresol i principal només és capaç de reconèixer que és incapaç de continuar, que tot li sembla una gran estafa, que la vida no havia de ser així.

Quan li pregunte com hauria de ser, com li agradaria que fos em diu que està tan cansada que ja no és capaç ni d'imaginar-se una vida diferent.

La meua amiga trista té una vida en apariència bonica i interessant, envoltada de persones amables que no se n'adonen que ja no pot més. Diu que està cansada de que li diguen que tot és qüestió de temps, que tot s'arreglarà. Està cansada de que li diguen com és de bona en general perquè li sembla que mai serà suficient, que no serà mai suficientment bona. Diu que està cansada de decepcions, de somriures de diumenge, de bromes circumstàncials, de sentir-se tan miserable, tan fora de lloc, tan increiblement fora de lloc.

M'ho diu mentre plora sense parar des d'aquella setena planta amb la Sagrada Família de fons, mentre diu que tot és massa gran i que ja no pot més. Mentre toca les punxes anticoloms que han posat els veins a la terrassa comunitària com volent traure una gota de sang dels seus dits.

Li aparte les mans. Tot és una mica així, diu, com una trampa per coloms. Tot fa mal. Tot el món crida molt, corre molt, parla molt. Tot fa mal.

Tinc una amiga trista que diu que ja no pot més, que ja no creu en la salvació, que està massa cansada per a qualsevol cosa.

Ningú sap fins a quin punt està cansada.
Perquè ningú l'ha vist com jo, mirant una trampa mortal per a coloms en un diumenge asolellat i càlid, mentre tot el món sembla passar-ho bé.

Jo ja li he fet tota les reflexions que havia de fer.
Però sembla tan cansada de veritat...

CONTES DE PRINCESES

2009-11-08T22:05:00.002+01:00

imatge: Amy Bates

Puedo dormir de un tirón
seiscientas horas.
Puedo estar sin hablar
más de una vida.

Mikel Erentxun.

No és per casualitat que em dedique a mossegar pomes esperant trobar l'enverinada, que enfile les agulles quasi sense mirar a veure si em punxe i caic, que tempte la sort arribant a casa quan passa un minut de la mitjanit, mig descalça. Dormiria. Sense parar. Amb el verí de les pomes de totes les madrastres envejoses. Descalça i amb els dits ferits de cosir. A la torre més alta per a que no em trobe ningú ni ningú em desperte. Dormiria no només perquè tingués son. Dormiria en general i per sempre. Una manera com qualsevol altra d'escapar. No despertar.

Tinc ganes d'un cap de setmana per a mi. Simplement dos dies sense veure a ningú ni parlar amb ningú. Només jo. Em sembla que fins a desembre no podrà ser. No recorde quan va ser l'últim.

Fa poques hores que he arribat de Mallorca. Viatge fugaç. La princesa guerrera ja ha fet dos anys i cada dia està més guapa, més guerrera i menys princesa. Jo tenia il·lusió de jugar a les cuinetes i a les nines però ja em van advertir que no, que de cuinetes res i d'intentar vestir-la de rosa menys encara. Així que seguint instruccions maternes li he regalat un camió de bombers i un dinosauri de color taronja. Li encanten els dinosauris. Quan més lletjos i terrorífics millor. I també els cocodrils, les bruixes i les motos. Així que m'he quedat amb les ganes de jugar a princeses. Digueu-me clàssica però què us esperaveu venint de mi...

Però igualment ens ho hem passat la mar de bé jugant amb els cocodrils i els dinosauris i el camió dels bombers, m'ha ensenyat el llimoner i el gat que hi ha a casa del papa i el llit amb escales que hi ha a casa de la mama. Això de tenir una mama i un papa en cada casa fa que els joguets és multipliquen per dos i que l'alegria de retrobar-se amb el progenitor corresponent segons el dia també es multiplique per dos. De moment, la petita, cada dia més guerrera i menys princesa, només té dos anys i el seu món és immensament petit i immensament feliç.

A l'avió de tornada he passar una mica de por. I això que m'encanten els avions i totes les coses que van per l'aire! Però devia fer molt de vent més amunt dels núvols i hem fet una mica de muntanya russa. Tots els passatgers ens miravem de reüll pensant que igual era el nostre últim viatge. Jo he mirat per la finestra intentant veure el mar però només es veien núvols. He demanat per favor no estavellar-nos al mar perquè se'm queda el cabell fatal i anava a ser una nàufraga lamentable. Aquesta vegada m'han fet cas. Buf!

Espillet, espillet... dóna'm una pometa i deixa'm dormir...

FELIÇ ANIVERSARI, FADA!

2009-10-22T21:51:00.006+02:00

Imatge: Cathy Delanssay

Anys i anys per molts anys...

Sempre has sigut una fada.
Fins i tot quan no ho sabies.
Fins i tot en els moments en què no recordes haver sigut una fada.
Crec que en aquell moment ja comparties espai amb els àngels i els esperits que envoltaven la meua existència infantil i tenies aquella missió que només tenen les fades bones i que només tu i jo sabem.

Després va passar la vida, en gran i en petit, amb aventures i desventures. T'imaginaves tot el que havia de passar? les alegries, les penes, les sorpreses, les emocions, les esperances... T'imagines tot el que queda per davant?

Vull creure que d'alguna manera ja comparties l'espai amb els meus àngels de la guarda en l'època de totes les pors i les angoixes. I que per això ens vam reconèixer quan ens vam trobar i ens vam fer amigues i va ser fàcil com si sempre hagués sigut així.

Gràcies per ser tan bona, per cuidar de mi i cuidar de tots, per fer-me un lloc a la vostra taula, per guardar-me sopa, per convertir carabasses en carrosses i portar-me a qualsevol lloc que necessite, per tenir dues princeses guapes i un pirateta morrut que seran tan bones persones majors com són els seus pares, per no jutjar-me mai fins i tot quan m'ho mereixia, per fer tots els encanteris possibles per assegurar-te que estic contenta, per plorar juntes, per riure juntes, per totes les coses que ens confessem, per les hores cuinant galetes, per intentar reconciliar-me amb la tardor, per fer que m'agrade el Nadal, per fer-me aprendre a cosir i a cuinar, per la confiança, la paciència, la certesa, pels àngels de la guarda que sé que m'envies, per compartir dolors del cos i de l'anima.

I com aquelles fades bones que en els contes apareixen vora el bressol de les criatures per concedir-les els dons i els regals, així desitge que tingues sempre totes les felicitats que et mereixes, totes les benediccions, totes les alegries, tota la bona gent al teu voltant, que se't multipliquen les hores per poder omplir-les de les activitats que t'agraden fer, que pugues descansar tot el que necessites, que et cuiden, que t'escolten, que t'escalfen l'ànima, el cor i el cos, que ningú et faça emprenyar, que complisques molts més anys sent una fada bona per tots els que t'envolten, que puguem compartir molts aniversaris més.

En aquest conte ningú es punxarà el dit amb una agulla, ningú perdrà la sabata, ningú menjarà pomes enverinades. Els vestits sempre seran preciosos, el príncep sempre arribarà puntual, el ball no s'acabarà mai.

Visca la Fada bonica! I feliç aniversari!!!

DIVENDRES ÉS UN BON DIA

2009-10-11T19:30:00.002+02:00

imatge: Caia Koopma

Ven, siéntate. ¿De dónde sales tú?
Salgo. Vuelve a ser viernes.
Salgo a respirar aire y callejear.
Y caminar a la deriva; andar y andar

Viernes. Manolo García

Seguint amb els propòsits d'equilibri i recerca del benestar que vaig iniciar quan va acabar l'estiu diré que els divendres en general són un bon dia. Tinc una classe, una hora de tutoria i una altra de reunió amb el meu coordinador. Quan arribe al bar on anem sempre a l'hora del pati ja em tenen preparat el meu tallat amb llet de soja i una torrada enorme amb melmelada de maduixa. Més bona... Després de la reunió faig classe de dansa a les xiquetes. Enguany tinc un grup nou i espere que treballarem molt i que ens ho passarem molt bé.

Després de passar una hora ballant amb les xiquetes em dedique una amanida boníssima al restaurant del gimnàs i vaig cap a Barcelona. Mire la mar per la finestra del tren. Si em dóna temps entre a un Starbucks a la recerca d'un tros de pastís, una magdalena gegant, un cafè amb gust de vainilla. I després vaig a classe d'àrab on sóc immensament feliç, on tinc el meu oasi setmanal. A pesar que la profe és una mica estricta, sí, o precisament per això, qui sap...

Recordar paraules, identificar expressions, intentar fer la lletra bonica... Hi ha alguna cosa més enllà de la felicitat en moments així.

Sí, divendres és un bon dia.

En un altre ordre de coses, no és necessari resoldre els enigmes de manera immediata.

Hi ha alguns misteris per als quals ni jo mateixa tinc encara la solució. També vaig buscant pistes i indicis. Descartant opcions i obrint portes i finestres per ventilar. Però tinc la sensació que les coses aniran ordenant-se a poc a poc.

Tu no?

PERFUMANT-ME

2009-10-04T19:28:00.001+02:00

imatge: dvk from Deviant

Rompiendo las barreras del sonido voy,
tambores anunciando el fin del mundo son
latidos que se escapan de mi corazón.

Ivan Ferreiro. Piensa en frío

Fa anys, molts, però molts anys, més dels que qualsevol de vosaltres fa que em coneix, em dividia entre Laponia i el desert d'Aràbia. Després es va fer la llum i ho vaig veure tot molt més clar.

Però no. No us deixeu portar per les evidències. Res no és tan fàcil com sembla.

De tant en tant la llum canvia...

Porte temps nadant, a la manera dels que no saben però es resisteixen a ofegar-se, entre magnòlies gegants, aromes de vainilla, fruites del bosc, aiguamarines i amatistes, gessamins, herba humida, pell salada, pa calent.

He trobat de nou el meu perfum.

I tot el món sap què significa això...

PASSAT I FUTUR

2009-09-27T19:07:00.000+02:00

imatge: Platonia

Esto es así,
me acuerdo de cosas que no he visto,
haber estado allí
me da lo mismo.
Tú lo llamarás cursilería
pero yo lo llamo mentalismo...

Mentalismo. Astrud

Capítol 1

M'ha arribat una postal de Kiev. La signa Madeleine, el 16 de juliol de 1966. Dissabte.
Està escrita en francès amb una lletra molt petita que m'està costant una mica desxifrar.
La imatge és de la catedral de Saint Vladimir.

Em pregunte per què a mi. A Kiev fa molt de fred. Llavors, per què a mi?

Capítol 2

Fa uns dies vaig trobar-me amb una persona. Era la primera vegada que la veia i tanmateix ens coneixíem. Era tan evident... Em va dir que venia del futur. I que tot anava bé.

Que no em preocupara. Que tot anava bé.
No em preocupe però a Kiev fa molt de fred.
La major part del temps.

A PARTIR D'ARA RAÜL CUINARÀ PER A MI

2009-09-20T14:06:00.000+02:00

Puedes correr cuando yo no este más
por el campo sobre un caballo zambo,
aparte hoy puedo invitarte a dormir
en mosaicos del Museo Británico.

Museo Británico. Francisco Nixon

Finalment vam tornar de Londres. Ens hauríem quedat amb molt de gust uns dies més, unes setmanes més, una temporada més. Clar, hi havia una trampa petita perquè va fer un sol extraordinari i una calor espectacular per ser Londres. La primera nit no, que vam arribar a l'hotel en un estat de congelació considerable. Però els dies després ja sí, sol i calor. Més bé!

I tantes botigues boniques, la gent tan amable, tantes opcions culinàries pels vegetarians, les cupcakes que són la meua perdició (com pot ser tan bonica una simple magdalena!), la música en directe al Covent Garden, Chicago the Musical, la pastisseria de Paul a Bedford Street on fan unes crepes de xocolata espantoses però molts altres pastissos boníssims, porcel·lana amb floretes, passar-nos quatre dies rient sense parar per qualsevol cosa que se'ns passava pel cap, dormir poc, cansar-nos molt, les mòmies del British, el metro, els antiquaris de Notting Hill que és el barri on ens agradaria viure, Chinatown i el Soho nocturn, els pubs amb les façanes plenes de flors. Ens agrada tornar a Londres. Ens agrada molt.

Tres dies de sol abans de tornar a casa. L'últim dia van començar a baixar les temperatures.
Viuríem a Notting Hill i plouria sovint. Cosa que no m'agradaria gens. Aniria a comprar fruites i verdures al mercat i menjaria cupcakes el diumenge. Plouria més. Cosa que no m'agradaria gens. Esperaríem el sol. Acabaria tornant al sud buscant el sol.

A Vilanova també ha plogut molt. Si trobara el paraigües més bonic del món potser no m'importaria la pluja. El meu paraigües és bonic i blau. Molt gran. Però si trobara el paraigües més bonic del món potser...

La setmana ha resultat una mica frenètica. Els meus alumnes em paren pels passadissos per preguntar-me quan aniré a buscar-los. Dimarts. Dimart aniré a buscar-los a les seues classes i començarem per fi el nostre curs.

Anit vam presentar la Thermomix a casa. Va ser molt divertit, vam cuinar moltes coses molt bones, vam sopar, vam beure cava més enllà dels límits aconsellables (almenys jo que no tinc costum) vam xarrar, vam riure, vam consensuar que la Thermomix en realitat és El Thermomix i que li diríem Raül perquè ens sona a nom de cuiner buenorro, després de sopar i d'agrair-li a Raül tot el que havia fet per nosaltres vam anar a un lloc de Vilanova on tenen jazz en directe. A mi no m'agrada el jazz, per a ser sincera, però la companyia era bona i el lloc peculiar.

Aquesta tarda anirem a veure Hoy no me puedo levantar a Barcelona. Quan m'he despertat avui m'ha semblat que la lletra de la cançó era la més apropiada després de tot el que va passar ahir.
Segur que m'encantarà.

Per favor, encara no he trobat el paraigües més bonic del món.
Que no ploga.

SEGUR QUE S'HA ACABAT L'ESTIU...????

2009-09-06T22:10:00.003+02:00

cuando voy a la playa
es cuando soy feliz,
quiero verano no lo puedo resistir...oh,oh.

Nueve meses sobran en mi calendario,
me quedo solo con tres.
Solo quiero bañadores en mi armario,
mi bufanda quemaré.

Quiero verano. Airbag.

Aquest matí he baixat a la platja amb tanta velocitat que quasi he acabat de posar-me el bikini en l'ascensor. Perquè no m'esperava que fes sol, la veritat. Com ja sembla que arriben dies de núvols i tardor... Jo no faig més que repetir-me que fins el dia 21 i potser una mica més enllà encara és estiu. Però com si res. És començar a treballar i perdem els bons costums. Ma mare insisteix a l'altre costat del telèfon que puc anar a passejar igualment a la platja. Jo sempre li dic que no, que jo a la platja vaig a fer coses d'estiu. Que baixar a la platja amb jaqueta em sembla lamentable. Ella sap de sobra la meua resposta però sempre insisteix. Com si tinguera l'esperança que algun dia aniré a la platja a fer coses d'hivern. Supose que deuen ser coses de mares.

De totes maneres la primera setmana laboral ha passat volant. Fiuuuuuu!!!! Passen els dies i ens quedem com un dibuix animat fent voltes sobre nosaltres mateixos com una baldufa despentinada. Si totes les setmanes laborals passen tan ràpid dins de no res tornarà a ser estiu. M'ho dic a mi mateixa per consolar-me. No penseu.

Estic molt contenta perquè m'han arribat uns quants alumnes nous de Marroc. No és cap secret que els tinc una certa debilitat. Són dels que m'agraden a mi, dels que no parlen ni català ni castellà, dels d'anar a poc a poc aprenent primer les lletres, després les síl·labes, després les paraules... També han arribat molts companys nous. És com estar a un altre institut. Jolin... ja podien haver enviat a la meua compi Carme... Ara qui m'ensenyarà totes les coses importants sobre les relacions humanes que no s'aprenen en els llibres? Sort que encara hi ha la Fada que m'estira de les orelles quan cal!

Gran part de la setmana l'he dedicat també a jugar a les casetes. Vaig redecorant, recol·locant distribuint, definint racons... El que més guerra m'ha donat és al bany perquè en l'altre pis tenia un hammam ple de cremes, sabons, olors, espelmes, instrumentals diversos... i el que tinc ara és prou més xicotet. Però crec que he trobat un parell de solucions gràcies als fabricants de cistelles i plaids. Si, he posat un plaid al lavabo...

En pròxims episodis, Nimue i David se'n va a passar el pont de l'11 de setembre a Londres, amb una amiga. Coneixem ja la ciutat prou bé així que anem amb la idea de visitar mercadets (Portobello, bàsicament!!) i veure un musical encara per decidir.

I a més a més... gràcies a ma mare i a la Fada (si visiteu el seu blog gaudireu d'un tastet...) m'he comprat una Thermomix amb la que espere fer meravelles culinàries d'ara endavant!!! A alguns ja us he convidat via Facebook però si algú vol vindre a la presentació de la Thermomix a casa meua el dia 19 de setembre que m'envie un mail. Ja n'hi ha uns quants confirmats i serà divertit!

TORNADA AL COL·LE

2009-09-01T11:58:00.002+02:00

Imatge: Cris de Lara

En anteriors episodis de Les llunes de Miranda...

El curt i benèvol estiu.

El sol, els gelats, els vestits lleugers, les hores sense obligacions, els dies sense horaris, la música alegre, la bona companyia, la calor i la llum que curen les penes, les certeses, la recuperació de l'espai interior, el canvi de l'espai exterior, un Zeppelin desaparegut, un cantant de rock que torna a viure només a l'estiu, estones familiars, pastís de xocolata i cuscús, prendre decisions, no mirar enrere, llançar-ho tot al contenidor de reciclatge, reconèixer la mediocritat a distància i allunyar-se'n sense recança.

L'estiu que ens revifa.
Saber que aviat vindràs.
Fer-te lloc.

El final de la temporada més trepidant de les totes les temporades.

La mudança.

Sola no pots, amb amics sí, com deien a la Bola de Cristal en la nostra infància, cotxes amunt, cotxes avall, set hores de diumenge carregant llibres, col•locar-los després, una mica de qualsevol manera però qualsevol manera és bona per a dissimular el caos d'una mudança mentre trobem l'ordre apropiat.

Diuen que en moments de canvi és bo llançar coses i fer neteja.
La nostra protagonista, dràstica en general quan es tracta de llançar, llança la casa per la finestra literalment. La nova casa és gran i té agulletes d'anar d'una punta a l'altra. El cap ocupat en temes decoratius i organitzatius. És divertit i alliberador. Encara sense internet escriu l'article resum de la temporada amb l'esperança de poder-ho publicar al dia següent a la feina.

S'acaben les vacances.
Tornen noves aventures, nous reptes.
Els propòsits per a la nova temporada són sobretot menjar bé ja d'una vegada per totes i no passar fred.

Quina pena la platja quan s'acaba l'estiu...
Aquella sensació de final, que sembla que el Duo Dinámico s'haja de sentir de fons de sobte, la pluja, que serà boníssima per les plantes però lamentable per l'estat d'ànim de la nostra protagonista.

I així comença la nova temporada, el nou curs, el nou pis, el mateix institut, nous companys, nous alumnes, noves aventures, noves històries.

En la temporada anterior va aprendre trucs que ningú no sap. Bé, que només saben algunes aliades de la protagonista, les aliades guapes, simpàtiques i llestes que sempre acudeixen al rescat.

Que ens dure molta estona la morenor i que comence la nova temporada.
Ja veureu, ja...
No podreu canviar de canal...

M'ESTIC CANVIANT DE PIS PER SORPRESA

2009-08-12T18:26:00.004+02:00

imatge: Oborochann

Para que vuelva a latirme el mundo
debo construir otra vez
una torre Eiffel con palillos de dientes.

Mi casa de pájaros. Maga.

Fa uns dies estava en el lloc apropiat i amb la persona adequada, amb la Fada concretament. I vaig escoltar una conversa que em va portar a visitar un pis que em va fer decidir mudar-me.

En els últims anys he canviat de pis moltes vegades, generalment per canvis en el lloc de feina (coses de no tenir plaça fixa) o per canvis vitals dels que et fan tancar moltes portes. M'agrada canviar de pis. És com canviar l'aire, el paisatge, una ocasió per llançar coses, per redecorar, per reordenar... Sempre he anat a parar a pisos cada vegada més petits de manera que ja m'estava preparant per si ara em tocava mudar-me a una capsa de sabates. Però no, he tingut molta sort i me'n vaig a viure a un pis enorme al mateix poble que estic, més prop de la platja. Això també és una novetat. Normalment canviar de pis significa canviar de poble, de país, de frontera...

Així és que ara vaig buscant caixes com ànima en pena per poder empaquetar tot el que he d'empaquetar i començar la mudança a partir de la setmana que ve. He dit abans que m'agrada canviar de pis. El que no m'agrada és fer la mudança! Però què bonic i ordenat quedarà tot després... I quin gran balcó ple de plantes sense punxes tindré per fi...

Quin estiu més estrany. Sembla que no ha passat res i han passat moltes coses d'aquelles que passen per dins.

Canvia l'aire.
Canvia la pell.
Aquest hivern no passaré fred. Ja no.

M'agraden els canvis. En general.

Tinc tantes coses per explicar...
També haurem d'ordenar les paraules quan arribe el moment.
Que no se'ns quede cap pel camí.
Ja se sap com són les mudances.

EL TEMPS CONFIRMARÀ LES MEUES SOSPITES

2009-08-02T12:31:00.002+02:00

imatge: Marta Dahlig

Y duelen las horas en la oscuridad,
y fumo diez mil cigarrillos y sé que mi voz quebrarán,
y rezo y voy dibujando en ceniza una cruz,
que súbitamente caiga un rayo y se haga la luz.

Que nos parta un rayo. Nacho Vegas i Cristina Rosenvinge

L'estiu hauria de ser el moment de descansar, de frivolitzar, de desconnectar.

L'esforç no sempre és recompensat i el sentit de la justícia de les divinitats és sovint incomprensible (ara em sembla escoltar-les: Clar, per això som divinitats, perquè som incomprensibles, oh, pobre mortal. Elles són així, sempre posen un Oh davant dels vocatius. D'una altra manera potser passarien desapercebudes)

I un estiu que hauria de ser moment de descansar i desconnectar es transforma en un seguit de circumstàncies i de canvis i de finals d'etapa. Com si d'un Nadal qualsevol es tractara.

I al final, el menor dels conflictes -per definir-ho d'alguna manera- són les oposicions. Ja que l'esforç no sempre té recompensa, ja que en l'últim any he comprovat esmaperduda com es premiava la incompetència de la gent en diversos àmbits de la vida. Així, sense despentinar-se. Ja que després de l'estupor inicial he arribat a diverses conclusions que no redactaré en aquest moment per si hi ha menors (d'edat mental) llegint.

Però aquest estiu on hauria d'haver descansat i desconnectat i que està resultant una mica desastrós he pogut analitzar la diferència entre jo i altres com jo i ells i altres com ells.
I jo i altres com jo hem eixit guanyant. Amb diferència.

I mentrestant, canvis. Els que ja han hagut i els que estic olorant en l'aire. Com un animalet o un explorador. Morro enlaire i olorar els canvis. Tan evidents i d'alguna manera tan definitius. Encara sense perspectiva per valorar-los. Però canvis, en qualsevol cas. Cada vegada em fa menys pena tancar segons quines portes.

I pel camí, els encanteris genials de la Fada, la lucida i impagable contundència de la Carme, les flors guaridores de la Txus, les rajoles de xocolata del Roger, les constel·lacions del Patxi, les benediccions ocultes del Francesc, la insistència entusiasta de la Kitsune Rosalia, la prudència de Carmina, la disponibilitat eterna d'Imma i Rafa, la confiança d'Adela, la comprensió de Vic...

Saber amb qui pots comptar i amb qui no.
Morro enlaire, per veure d'on bufa el vent i quins aromes porta.
Triar els aromes més nutritius.
Ja està bé de passar gana.

INSERTA AQUÍ LA PARAULOTA QUE MÉS T'AGRADE.

2009-07-11T15:25:00.004+02:00

IMATGE: Julianna Pierson

Todo nos parece una mierda...

Astrud

Doncs ja pot passar-me alguna cosa bona ben aviat per a compensar.

Perquè, després de tot, he suspès les oposicions.

I damunt no fa sol.

MÚSICA CLÀSSICA

2009-07-05T21:45:00.001+02:00

imatge: Cris de Lara

Hace calor y atasco en la autovía,
sabía que el verano llegaría,
pero ni aunque me regalen un nuevo bañador
y aunque digan que soy un poco mayor,
yo no nado, oh, oh, nado sin mi flotador.

El flotador. Airbag

He passat tan de fred...
Deixeu que em pose contenta per aquesta caloreta que fa.
Perquè ja no calen capes de roba, ni estufes, ni mantes ni sopa. Puag!
Per fi comença a fer una mica de calor!

Diuen que a l'estiu tota cuca viu. I jo dec ser la mare de totes les cuques. No perquè estiga especialment hiperactiva, no. Però almenys no vaig com ànima en pena embolicada en la meua manteta de sofà i si em diuen de sortir al carrer no mire angoixada per la finestra pensant "i una porra!"

M'agrada escoltar música. Molta música pop, sobretot. Indie pop en qualsevol idioma. M'agrada Sidonie, Pauline en la playa, Airbag, Deluxe, Cristina Rosenvinge, Fresones Rebeldes, Belle and Sebastian, Angus and Julia, el brit-pop, el twee-pop, el pop egipci...

També m'agrada la música clàssica: Dire Straits, U2, Rollings Stones, Beatles (per què triar?) Depeche, Elvis Presley (ara no us ho creureu però hi ha qui diu que està mort. No saben que me'l vaig trobar l'estiu passat a les Bahames i que el vaig portar a viure a Vilanova... jijiji... recordeu aquell episodi?) Pink Floyd, el glam rock, el beat rock... En fi...

Alguns ja no els podré veure mai més en directe però a alguns altres sí.
Sí, ja ho haureu notat... vaig anar al concert d'U2 la setmana passada. I diga el que diga l'habitant de cert Assylum, va ser genial!! :P

Durant tota la meua llarguíssima adolescència, van haver tres poster grans a la meua habitació: un d'Elvis, un altre d'U2 i un altre de Billie Holiday a qui U2 va dedicar la cançó Angel of Harlem. A Billie Holiday la vaig conèixer gràcies a M. a qui no hem oblidat mai.
El poster d'U2 reproduia la famosa imatge del disc The Joshua Tree i hi ha qui opina que sempre em fixe en homes amb melena perquè dins del meu inconscient hi ha aquella imatge de Bono que em va acompanyar durant tants anys. Amb with or without you jo tenia 12 anys i allà va començar tot.

Vaig aprendre anglés amb M. i amb les cançons d'U2. Mentre ell m'explicava qui era Billie Holiday jo li feia escoltar les cançons de Bono. Grans moments de la meua vida tenen la seua banda sonora de fons. I gràcies a l'últim disc els perdone els que van fer després d'Achtung Baby. Així és que sí, m'emocione quan Bono apareix a l'escenari, quan parla, quan saluda, quan protesta, quan recorda els que passen fam, quan acusa les farmacèutiques, quan fa tot el fa. I si vol assajar en la porta de ma casa fins a les tantes, que no patisca, que jo no li ficaré cap multa. És més li portaré un tros de pastís del meus. Ja veureu què bé que canta després, ja veureu!

La música en directe sempre té un punt especial. I la meua música clàssica és aquesta.
La que m'ha fet vibrar després del fred de l'hivern. Massa fred. La que li ha donat la benvinguda a un estiu que acabarà de definir-se en qüestió de pocs dies, quan acaben les opos. Serà dels bons o serà dels altres? La que ha tancat un curs dels bons, gràcies als meus alumnes preciosos i bonicos, gràcies a la Fada que sempre em recolza, gràcies als profes que es preocupen realment pels alumnes (perquè malauradament no ho podem dir de tots) i gràcies a la Carme que ha pintat de colors vius les parets d'un aula que en principi havia de ser només meua i que,gràcies als Déus, m'ha tocat compartir amb ella. No sé com m'ho faré per treballar sense ella el curs que ve. Un desastre, vaja. Sempre ens quedaran els elefants invisibles dels zoològic de Barcelona, això sí!

DESPRÉS DEL SOLSTICI

2009-06-27T21:15:00.002+02:00

Imatge: Tollipop

Los lobos de Jim Morrinson vienen hacia aquí,
las cartas del Tarot solo me hablan de tí
y es que ya no hay razón para quedarse aquí
si en todas partes todo me conduce a ti.

Grettel. Carlos Varela.

El solstici m'ha portat una estranya pau a pesar de les circumstàncies.

Tinc la sensació d'haver comprat un bitllet de tren fa temps. No és com estar arribant a la destinació però em sembla que és un d'aquells transbordaments que toca fer per agafar un altre tren. Els altres dos van ser als 15 i als 27.

També puc estar equivocada i el tren canvia la marxa per evitar que els assaltadors de diligències ens atraquen. A saber. Em sembla que m'ha tocat un conductor novat i encara em tocarà assumir el comandament de la nau. Dic... del tren... Com en les pel·lícules. Ara no se m'acut cap però segur que hi ha alguna pel·lícula on la protagonista guapa, simpàtica i intel·ligent salva el món en l'últim moment i acaba conduint el tren i ensenyant les taules de multiplicar als assaltadors de diligències que en aquell moment assalten un tren perquè no hi ha diligències a la vista. Segur.

Estic en l'equador de les oposicions. Em queden dues proves de quatre. De moment estic contenta però us faig memòria de com va anar l'última vegada. Per això preferisc no donar massa explicacions i esperar-me al final per assegurar-me que ens posem contents amb motius.

També ens posem posar contents sense motius però necessitaríem una dosi extra d'alguna vitamina.

En un altre ordre de coses diré que m'agrada sucar coses en el cafè. Em costa assumir el concepte cafè sense sucar alguna cosa. Ni que siga un tros de pa. Però millor una pasteta bona, un tros de coca, un bombonet, una galeta. Avui no tenia galetes ni res i vaig sense pentinar (el concepte jo mateixa sense pentinar és difícil d'explicar, creieu-me) i sense pentinar no puc anar a comprar perquè... en fi... perquè sóc una presumida. Així és que he improvissat una espècie de coca de canyella que m'ha quedat la mar de bona. A més, tota la casa s'ha quedat amb l'aroma de la coca de canyella. Un aroma calent i dolç. És una de les coses bones de cuinar pastissos. L'altra és veure com la gent se'ls menja.

M'ha semblat apropiat berenar com si estiguerem rodant un anunci de la millor coca de canyella del món. Ja sabeu, amb aquella cara i aquells ulls que posen en els anuncis de gelats o de xampú. Però res. Tenia molta fam i estava massa bona com per anar fent tonteries i me l'he menjat a l'estil viking. Zero glamour. El director imaginari del meu anunci imaginari m'ha despatxat. Però ja m'intuia que passaria alguna cosa així i m'ho he pres millor del que m'esperava. El món està ple d'oportunitats per una conductora de trens com jo.

Ja he dit que no vull explicar massa coses de les opos fins que no passe tot. Però em veig en l'obligació de retre un homenatge a la Fada que m'ha portat a Mollet del Vallès dues vegades per poder examinar-me. La segona vegada in extremis, sense saber a quina hora m'examinava (coses del tribunal que ja explicaré al final del tot, si s'escau) i quedant-se amb mi les tres hores que vaig haver d'esperar fins que em va tocar entrar-hi. Tots en peu i un aplaudiment, per favor. Ara bé, després d'aquests últims esdeveniments he decidit claudicar i assumir que el tren no sempre és una bona opció. Tal dia com divendres passat vaig baixar del burro i vaig decidir que quan passe tot m'apuntaré a una autoescola. Llàstima, m'agradava el meu burro i no feia falta carnet per conduir-lo...

Per celebrar l'equador de les opos anit me'n vaig anar de festa amb un parell d'amigues. Porte tot l'hivern i tota la primavera tancada en casa, amb alguna sortida d'aquelles de tornar a casa a la mitjanit com la Ventafocs per estar fresca al dia següent i no perdre ni un dia.

I encara que la meua existència és bàsicament diürna i que sóc d'aprofitar la llum solar i d'anar a dormir aviat, de tant en tant m'agrada fer el que vam fer anit. No tinc resaca perquè mai bec més d'una copa de vi per nit però tengo los huesos desencajados y el femur tengo muy dislocado.Valga'm els déus si no he arribat a casa aquest matí a les 9 des de les 7 de la tarda del dia anterior. Ballant, tota la nit ballant com les boges. Previ sopar i conversa de les d'arreglar el món. Crec recordar que de l'últim que parlavem abans d'entrar a la discoteca era de Bukowski i de Kerouac. Després ja només ballar sense parar.

Sempre intente ser simpàtica amb els xicons que volen parlar amb mi en aquestes circumstàncies. I això que per la nit no m'agrada parlar. Només ballar. Per a xarrar quede a fer un cafè amb alguna cosa per sucar a l'hora de berenar. No m'agrada que ningú em diga res quan estic ballant però intente ser simpàtica perquè em sembla que en el fons tots ens sentim igual d'insegurs en aquestes circumstàncies nocturnes i al final només es tracta de passar una estona divertida. Però per aconseguir que jo deixe de ballar no basta amb ser guapo ni insistent. El més important és ser original. I això no sol passar.

Oh, crec que ja he escrit molt. Com que feia tant de temps que no actualitzava el blog...

Recupere la idea del principi.

El solstici m'ha portat una pau estranya i curiosa.
El camí que em porta a la platja està ple de floretes petites i grogues i de gessamins.
És un camí bonic.
Si arriben els assaltadors de diligències m'amagaré entre les flors i quan els tinga ben a prop els cantaré les quaranta.

Que algú cuide del meu burro. Ara que me n'he baixat es troba una mica sol...

UNA NIT A MALIBÚ...

2009-06-14T17:58:00.003+02:00

Ella sueña con su príncipe azul, uh uh...
un gran coche y una noche en Malibú...

Estic començant a tornar-me carabassa.

Tanque els ulls i veig la platja per mi sola.
Gelats i bona companyia.
Vestits lleugers i bikinis.
Dies per omplir de coses interessants.
O per no fer res.
Tantes novel·les interessants que tinc pendents...
Tantes pel·lis...
Algunes persones...

De veritat que jo voldria veure criteris d'avaluació i competències bàsiques (no, en el meu cas, bàsiques no, específiques, no fiquem la pota a última hora!), metodologies novedoses i aplicació de les noves tecnologies...

Però tanque els ulls i...

zzzz... zzz...zzzz...

BEN ACOMPANYADA

2009-06-07T21:37:00.000+02:00

IMATGE: Marta Dahling

Tengo ganas de fiesta,
de que acabe el invierno,
de volver a nadar en el mar,
de soñar un verano
en el que fuimos novios
y poderle cambiar el final.

El bello verano. Family

Estranyes companyies aquestes últimes setmanes.

Parelles tràgiques. Passe el meu temps entre Tristany i Isolda per un costat i Romeu i Julieta per un altre. Me'n vaig a dormir alternativament amb Shakespeare i amb els clàssics grecollatincs. Prenc el te amb les adúlteres del segle XIX que m'encanten. Analitze vàmpirs i monstres. Prepare el dinar amb Faust al meu costat. Pregunte a Nabokov la seua opinió sobre Kafka i encetem un debat interessant sobre la condició humana i qui és realment l'insecte en tota aquesta història. Baixe als inferns amb Dante i em faig la interessant amb Wilde, per a que no se n'adone que m'agrada.

He de convèncer el tribunal que sóc la persona més apropiada per explicar totes aquestes coses a una colla d'adolescents. Que la meua metodologia, la meua integració de les competències bàsiques, la meua temporarització, la meua forma d'avaluar, els meus recursos i la meua manera d'aplicar les noves tecnologies a classe són les millors. Però abans hem de superar la prova de les cinc boles que em té una mica angoixada.

No sé molt d'estadística, la veritat. Les coses bàsiques: que algú té mig fill que em correspon a mi, que és possible que mig plat d'arròs del meu dinar siga d'una altra persona i que algú s'ha fet un suc amb la meua mitja taronja.

Però tinc l'esperança, no basada en la lògica ni en l'estadística, sinó en la fe dels desesperats, que sabré desenvolupar el tema d'una de les cinc boles amb la suficient dignitat com per a que se'm considere apropiada per explicar a la meua colla d'adolescents qui era Petrarca. Mentre continue treballant amb als meus xiquets especials, que no els vull deixar ni boja!

En fi... quan tot acabe, aprove o no, continuaré fent la mateixa feina que estic fent ara. Però preferisc no plantejar-me les implicacions d'aquesta afirmació.

Només sé que tinc moltes ganes d'acabar.
De tenir vacances.
De no pensar en res més que en banalitats absurdes.
Estic esgotada.

El primer examen, el dia 20.

SENYALS

2009-05-24T21:14:00.004+02:00

imatge: Kondoh Akino

Un duelo salvaje advierte

Lo cerca que ando de entrar

En un mundo descomunal

Siento mi fragilidad.

Antonio Vega. Lucha de gigantes

Els senyals haurien de ser més evidents.
Voldria dir, fins i tot, que els senyals haurien de ser bells per definició. O, si més no, estètics.
Com les papallones grogues que perseguien Mauricio Babilonia a Cien años de soledad.

Sovint tinc la sensació de no estar en el lloc on hauria d'estar.
Ni fent el que hauria de fer.

Em servirien papallones de qualsevol altre color, també.

HI HA UN CONTE QUE SOMIA AMB NOSALTRES

2009-05-10T21:30:00.001+02:00

imatge: Julianna Pierson

Porque hay señales que indican otra dirección,
mañana debo partir a otro lugar.
Hay señales que indican otra dirección,
mañana me marcharé para no volver jamás.

Este último encuentro. Deluxe

Cada vegada que ensopegue pel carrer em quede amb ganes de caure per espirals de bellíssima atemporalitat. Qui sap si les esquerdes que ens trobem pel camí no són en el fons més que una ruleta russa. Qualsevol dia anirem a parar al conte que sempre ha somiat amb nosaltres.

Arribarem carregats amb una motxilla de supervivència en la qual haurem d'inclouré una destral, un mirall màgic i una corda ben llarga, entre altres coses. Mai se sap a quins arbres malvats haurem d'amenaçar, ni de quina torre haurem de fugir, ni a quina reina haurem d'entretenir.

Ens demanaran explicacions quan arribem al nostre conte. Ho voldran saber tot. Sobretot per què no hem arribat abans, per què hem anat esquivant totes les esquerdes del carrer, per què no vam entrar a l'armari de l'habitació fosca aquella nit, per què no vam travessar el mirall quan vam tenir ocasió, per què vam tenir tantes precaucions dia rere dia.

Seria convenient anar improvisant una bona excusa o simplement dir la veritat que cadascú considere més oportuna. Recordeu que hi ha confessions que s'empassen amb més facilitat al voltant d'una tetera eterna.

Mentre ens vestim pel ball continuaran preguntant-nos com és viatjar en avió, de quin color són els oasis, què es veu des de la muntanya més alta, de què parlen les ovelles quan el llop no les busca.

Jo estaré massa cansada com per imaginar respostes ingenioses i demanaré dormir cent anys seguits en un llit sense pesols.

Em despertaré amb ganes de ballar.

Espere que estarà tot a punt quan em desperte.

DIES DE SOL AUTÈNTIC

2009-05-04T19:19:00.004+02:00

Imatge: Danita

Y cada uno en su camino
Va cantando espantando sus penas
Y cada cual en su destino
Va llenando de soles sus venas.

Y yo aquí sigo en mi trinchera, corazón
Tirando piedras, contra la última frontera
La que separa el mar del cielo
Del color de tus maneras
La que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

Semilla en la tierra. Carlos Chaouen.

Sol autèntic. Uns pocs dies de desconnexió relativa abans d'encarar la recta final.

La recta final està mal calculada. Perquè jo ara tinc ganes de netejar la cova on he emmagatzemat les coses que m'han fet sobreviure a un dels hiverns més durs que recorde i que ja ennumeraré en una altra ocasió. Dies llargs i lluminosos. Pensava que hauria de començar a fer sacrificis a les divinitats per a que deixaren escapar Persèfone dels infens. Sort que no ha calgut. Em feia una mica de mandra.

El primer cap de setmana de sol autèntic l'hem passat lluny de la vida diària. Hem anat a visitar els escenaris de la Batalla de l'Ebre. Concretament aquí. Una mica de tot. Dos nits fora de casa. Molts xiquets. De fet l'única que no aporta xiquets al grup sóc jo. A la casa de colònies m'han tractat molt bé a les hores de menjar. Sempre em commou especialment quan es preocupen dels meus menús diferents i quan es nota que han estat pensant que faran per a mi. Creieu-me. Quan eres minoria absoluta, els petits detalls s'agraeixen.

Vam contractar una guia molt peculiar que va donar molt de si i que ens va portar per la part bombardejada de Corbera, per la muntanya on van lluitar els exèrcits, per dins de les trinxeres que encara es conserven. Per a molts de nosaltres va ser una excursió molt emocional. A la meua família la guerra els va agafar en altres llocs. La meua iaia no vol explicar massa coses de tot allò. Les poques coses que hem pogut saber són molt dramàtiques. La guia intentava ser neutral. Ho va repetir moltes vegades. Ho puc entendre perquè és la seua feina i perquè no sap amb qui està parlant. Però jo crec que la neutralitat en segons quins casos és un malentés. I que la famosa frase que en una guerra tots són perdedors sol dir-se de manera massa mecànica.

I com que jo només puc parlar des del meu jo, fa temps que vaig deixar de ser neutral.
I tant que hi ha guanyadors a les guerres.
Els perdedors s'exilien, van a la pressó, s'han d'amagar, els canvien les lleis, els prohibeixen la llengua, els persegueixen... I tant que hi ha qui perd i qui guanya.

I enmig d'aquell paisatge magnífic el desig etern d'una pau que ens allunye per sempre dels horrors de totes les guerres del món. L'Ebre, les muntanyes, les flors que esclataven silvestres i discretes, la visió efímera de les roselles, la durícia de les pedres, la seguretat de la dutxa calenta en tornar a casa, la taula parada, les rialles en bona companyia, el partit de futbol que vam escoltar per la ràdio, obrir l'aixeta i tindre aigua, obrir la nevera i tindre menjar, anar a treballar o a estudiar, programar les vacances, contemplar el cel, jugar amb les criatures, contar-nos les penes i les alegries, traure a passejar els apunts de les opos que m'acompanyen sempre allà on vaig.

A més de la intensitat emocional hem gaudit de la fira artesanal i ramadera de Rasquera i hem comprat pastissets típics, formatges, melmelada, mel, oli... Hi havia molts ramats d'ovelles i cabres que em miraven amb cara de demanar ajuda. Jo volia anar a rescatar-les per la nit quan tot el món estigués despistat però la veritat és que em vaig quedar dormida. Potser el moment bo hauria sigut durant el futbol però sincerament em vaig deixar portar per l'entusiasme dels meus companys i se'm van quedar les ovelles sense rescatar.

I ara em queda la recta final.
Acabar el curs, passar les opos...
Netejar la cova on he guardat totes les coses que m'han ajudat a sobreviure a un dels hiverns meś durs dels últims anys.

Ja és maig. En línies generals, m'agrada el mes de maig.
No espere grans coses d'aquí a juny.
Simplement resistir a la meua trinxera particular la guerra contra mi mateixa.

LA TOMBA D'STEVENSON

2009-04-19T12:53:00.002+02:00

Imatge: Aresa

Y el valor consitiría en hacer astillas
el endeble andemiaje de errores cometidos
y admitir que simplemente hemos vivido.
Eso sí, bajo el peso de nuestra propia ley de gravedad.
Arriba, siempre arriba, sin pensar en la caída.

Morder el polvo. Manolo García

No recorde què he somiat aquesta nit. I això és ben estrany en mi. Però mentre em preparava un te de vainilla i pensava en les coses del diumenge he recordat Stevenson lluitant contra la tuberculosi. M'agraden molt aquelles persones del XIX vivint les seues vides com els personatges més agosarats de les seues ficcions magnífiques.

Me l'imagine prenent decisions. Arribant a França des de la humida Escòcia, enamorant-se de Fanny que pintava quadres i cuidava dels seus fills, seguint-la fins a Califòrnia per casar-se amb ella, celebrant la lluna de mel en una mina de plata abandonada enmig del desert americà, tornant a Escòcia, donant vida a Jekill i Hyde enmig del seu propi deliri, Nova York, San Francisco, emborratxar-se amb Mark Twain, buscar aires més purs a les illes del Pacífic, morir entre els braços de Fanny i ser enterrat a la muntanya més alta de Samoa, de cara a l'oceà, mentre els indígenes cantaven cançons de pirates per acomiadar-lo.

Sempre que tinc la sensació d'estar aturada em venen al cap aquestes històries d'herois decimonònics. En tinc moltes al cap. Moltes.

I enmig de la rutina dels dies que passen, un rere l'altre amb una simetria antiestètica i angoixant, note els símptomes de la tuberculosi de l'ànima que em reclama nous aires i noves aventures.

Quan me n'adone ja han passat massa dies. Massa dies de tot.

Estudie, treballe, vaig al gimnàs, prepare les classes de dansa, intente alimentar-me amb un mínim de coherència, quede amb els amics per activitats diverses...

Però no puc traure'm del cap la tomba d'Stevenson a l'altra punta del món.
La tempesta que s'aproxima.
La necessitat del canvi.
Descobrir nous espais, noves rutes.
Cremar les naus i convertir-nos en naufrags de nosaltres mateixos.

QUE ESTARÀS FENT?

2009-04-01T19:14:00.002+02:00

imatge: Sarah Kay

Qué andarás haciendo ahora,
hecha una madeja en el sillón,
dibujando constelaciones en los huecos
de los cuadros que aún faltan por colgar.

Qué andarás haciendo. Ismael Serrano.

En aquella hora inconcreta, inexacta, una espècie de perplexitat oriental, un horror al buit, la tetera bullint en les profunditats de l'inconscient, la magdalena proustiana amb forma indefinida, l'angoixa de les coses que es trenquen, dels minuts en carn viva, de l'estona que fa que ja no esperes res. Simplement un dia rere un altre.

Què estaràs fent?

Mentre el despertador em retorna als espais limitats de la consciència.
O em desperta, com diries segurament en un atac de pragmatisme que t'agrairé perquè saps que m'agraden més els poemes que els poetes

El te em crema la llengua i les torrades enormes, mai suficientment enormes, sucades amb oli d'oliva i mel em retornen al sud que enyore, a l'altre costat de l'Estret. Inaugurem el dia. Faig com que em pentine. Sovint amb un èxit irregular que no sé si algú més que jo nota. Em pose les lentilles, em pinte els ulls, mire el correu, faig el llit, vaig caminant cap a l'institut, escolte les notícies pel camí.

I que estaràs fent mentrestant?

Intente salvar els meus alumnes especials de tots els mals del món. Se'm trenca l'ànima unes quantes vegades per setmana. Pense que t'ho explicaria passejant per la platja per escampar les penes que arrosseguen i que m'encomanen. També t'hauria d'explicar totes les coses boniques que fem. Que H. comença a diferenciar la p i la b, que K. està fent un esforç per estar més atent i se li nota, que X. sempre fa moltes preguntes, moltes, moltes...

Que avui han vingut a visitar-nos unes profes d'Euskadi que volen saber com treballem amb els nostres alumnes nouvinguts i ha sigut molt interessant i molt bonic. I la J., la nostra nena rebel, que s'enyora tant del seu país, ha pogut parlar en euskera i a mi se m'han saltat les llàgrimes perquè l'he vist tan contenta i la meua compi de feina se'n reia de mi així com ho fa ella que acabem les dues rient com criatures.

Què faràs tu mentrestant? Mentre redacte informes, ordene paperassa, faig trucades a famílies, pense que t'he d'explicar que queden pocs dies per Sant Jordi i que al final tot quedarà preciós però de moment estic rebent disgustos cada dos dies. Segurament arreglaries la manteta del sofa que saps que no m'agrada que quede arrugada i em diries alguna cosa assenyada per fer-me passar el cansament i em preguntaries per la Fada i jo et diria que aquesta setmana no està venint perquè te la Princesa Petita malalteta. Sí, et recordaria que és la Princesa Petita a qui vaig fer de cangur dissabte. De fet hem decidit que li vaig fer de sardina perquè plovia molt i ens vam mullar una mica i em sent una mica responsable perquè s'ha posat malalta.

Què estaràs fent mentre recorde la classe de dansa en què vaig participar diumenge? Quina felicitat! T'ho voldria explicar amb tots els detalls. Va vindre un profe de Madrid, un dels meus ballarins favorits que a més a més és bon mestre (clar, perquè no sempre passa que qui balla bé sap ensenyar bé, em diries recordant que jo sempre dic això) Però Zuel, és bo, és molt bo. I vaig tornar a casa esgotada i contenta pensant que volia explicar-t'ho i pensant què estaries fent.

Mentre trie les millors carxofes, les millores maduixes, els millors moments.
Mentre redacte unitats didàctiques, passe el full del calendari, felicite aniversaris.
Mentre m'omplin les ganes de traure la roba d'estiu, em pose la crema després de la dutxa, busque un moment per anar al gimnàs.
Mentre somie amb els fars de Maine, els mercats de Marroc, la llum d'Alexandria, els cupcakes de Manhattan, la Ruta de la Seda, la Pasifae mirant el mar de Vilanova.

Enmig de l'espant de les coses que es trenquen, de l'angoixa de no arribar a temps, de la incertesa de cada dia, de tot el que t'he d'explicar.

Què estaràs fent?

PUNT DE FUGA

2009-03-22T19:04:00.002+01:00

imatge: Ida Rentoul Outhwaite

Cada vez que me miras, cada sensación,
se proyecta la vida, mariposa tecnicolor.

La melancolía de morir en este mundo
y de vivir sin una estúpida razón...

Mariposa Tecnicolor. Fito Paez

D'haver sabut que seria així.
Potser no hauria tornat quan vaig tenir l'ocasió.
M'hauria quedat per sempre en aquell punt de fuga, com un Brunelleschi qualsevol, mirant l'infinit, el punt inexacte i invisible on moren les línies paral·leles que viuen enganyades, pensant que sempre podran arribar més enllà.

Si ho hagués sabut.
Potser hauria intentant creuré amb més fermesa en alguna cosa bella i incomprensible, com la matèria fosca i les antipartícules que omplin l'univers per donar-li la raó a tots els Aristòtils que neguen el buit.

Si hagués sabut que les paraules no serien suficients, que els rituals esdevindrien obsolets, que no seria tan bona com tots esperaven ni tan dolenta com alguns voldrien.

Hauria continuat en un espai amagat de nimfes invisibles, observant la innocència amb què els mortals esperen trobar el polze de l'esperança per agafar-lo amb les seues mans infantils i ser guiats entre els caos.

Observe les ferides que les agulles provoquen en els meus dits cosint àngels de patchwork i comprenc que ja no som les princeses que vam pensar que seríem.
Perquè després de les ferides no arriben els finals feliços i continue somiant amb una casa blanca i rosa mentre visc a una casa que ja era taronja quan me la vaig trobar.

Si em donaren l'oportunitat, triaria romandre per sempre en l'espai amagat de les nimfes invisibles, observant, sempre observant, de quina manera reparteixen les històries, els finals, els interludis, els punts de fuga, les esperances... entre els mortals que les acaronen sense saber-ho quan caminen.

No em compensa aquest viatge ple de cicatrius.
Com les cicatrius de Miranda, lluna apedaçada i freda d'un planeta sense superfície.
Als contes els haurien de crèixer ales per poder acompanyar una lluna feta de miquetes.
No compensa.

OLOR DOLÇA DE PRIMAVERA

2009-03-15T12:20:00.001+01:00

Imatge: BanQ

Y otra vez llegó la primavera a Rambla Just oliveras
me perderé por cualquier rincón de esta ciudad.
Y otra vez llegó la primavera, te esperaré mirando al cielo en Can Buixeras.
No hay mejor sitio para esperar.

Llegó la primavera. Dani Flaco.

L'aire encara és una mica fred però fa dies que ja no em pose l'abric.
Tinc dos abrics llargs. Un de color roig i un altre de color blau.
Ara ja fa dies que les jaquetes són més primaverals. D'entretemps, que s'ha dit sempre, com si la primavera i la tardor no foren temps de veritat. Només aquell interval, terra de ningú, temps de mentida, en què ens preparem per agafar impuls cap a l'estiu o per tancar-nos en el nostre cau d'animalets peluts a esperar el bon temps.

El meu entretemps significa que ja no em pose l'abric i que puc triar entre unes quantes jaquetes alegres, la majoria de colors rosats, fucsies, vermellons...
Significa que se'm van els ulls darrere de les maduixes grosses que es veuen a les fruiteries i que me les menge sempre en números parells. Algunes coses sempre me les menge en números parells. Com per exemple les galetes. O n'agafe dos o n'agafe quatre. Però no m'agrada agafar-ne tres o cinc. Tampoc no passa res si ho faig alguna vegada, però no m'agrada.
En altres coses menge números imparells. Preferiblement un. Un plat de macarrons, un plat d'arròs... Tres em resulten excessius, la veritat.

Vaig a Barcelona un dia a la setmana a fer un curs. És un curs interessant i m'agraden els deu minuts que em separen de la parada de tren perquè per fi hi ha llum i la gent sembla una mica més contenta. Em regale aquest passeig abans de seure durant cinc hores per a que m'expliquen coses sobre les opos. També em regale uns minuts Starbucks abans d'entrar-hi. El meu cafè amb llet de soja i extra de vainilla. El cambrer és simpàtic, em posa el cafè en tassa i no en got de plàstic i s'ofereix a ajudar-me perquè em veu indecisa mirant els pastissos. Però no estic indecisa. És que m'agrada mirar els pastissos abans de triar. Però normalment ja el tinc triat d'abans perquè ja els tinc tots tastats i abans d'entrar ja sé quin voldré. Cada vegada un de diferent. El d'aquest divendres portava gerds i xocolata blanca. M'agrada seure en un dels sofàs que hi ha prop de la porta per veure passar la gent mentre repasse els apunts abans d'entrar al curs.

Sempre relacione la primavera amb coses dolces.
L'aire em fa olor de suavitat, de galetes amb glasa de colors, de vainilla, de fruites fresques i bones.

Olor de tarongina a la meua memòria una mica llunyana.

Els meus alumnes de Marroc m'expliquen que al pati del seu institut hi havia figueres i que les podien agafar per esmorzar. Que troben a faltar figueres carregades de fruita al pati.

Immediatament tots miren cap al cel que és on miren quan recorden coses del seus països i la nena de Gàmbia s'emociona recordant una cabra que tenia al seu país. Però nosaltres no posem noms als animals, em puntualitza. I la nena de Paraguai em diu que al seu institut també hi havia molts arbres fruiters, mangos, guaiabes... i que no feia falta portar entrepà perquè podies agafar la fruita que volies per esmorzar.

I tots mirem al cel enyorant arbres fruiters al pati de l'escola, mangos enormes, l'ombra de la figuera, olors dolces i tendres, buscant al nostre voltant les coses que recordarem en un futur, intentant que siguen coses dolces de primavera.

UNA MICA MÉS DE SOL

2009-03-08T20:35:00.004+01:00

imatge: Suzanne Woolcott

Cuando brille el sol te recordaré si no estás aquí,
cuando brille el sol, olvídate de mi.

Per fi dies de sol.
Anunciant vespres vora mar, gelats de vainilla, vestits lleugers.
Encara han de vindre dies millors que ens faran oblidar l'hivern però de moment tenim aquests regals incipients que es fan pregar una mica.

Recorde que l'any passat prenia el sol a la platja amb bikini el dia del meu aniversari.
Aquest any tinc una tos que no m'he pogut traure de damunt des de novembre i la meua manteta de sofà encara preparada per rebre'm quan faig un descans del que ocupa el 90% del meu disc dur mental. Sí. Una altra vegada igual. Una altra vegada em presentaré a les oposicions.

I així, se m'oblida que he de corregir examens, que he de trucar algú, que he de contestar missatges, que he d'agafar el telèfon quan em truquen. Concerte cites molt alegrement amb gent simpàtica que encara s'arrisca a voler veure algú que prepara oposicions. I després em toca dir que no puc anar-hi perquè ara que ja sabia dir pinícula va i resulta que li diuen flim.

I amb el que ens va costar entendre tot allò dels procediments i els conceptes i ara va i resulta que això ja no val i que ara parlem de competències. Que ja en parlàvem abans. Però ara més i millor. I que si les teories constructivistes dels psicopedagogs i que si hem d'aplicar TICs, moltes TICs... ains... total, acabaré fent la mateixa feina que estic fent ara quan siga funcionària, ni més ni menys...

Però bé, la meua intenció no és parlar d'aquestes coses avorrides amb què passe les estones que podria passar a la platja, o al cine, o d'excursió, o llegint un llibre interessant, o ballant o cuinant,o parlant per telèfon, o...

Faig un esforç per recordar coses, ni que siguen petites, que han passat durant la setmana i que no tinguen a veure amb les oposicions.

- Continuem preparant el Sant Jordi. Em sap molt de greu no estar al cent per cent enguany. Em tem que la Fada ha carregat amb la major part del pes "intel·lectual" de la història (però és a mi a qui han escridassat els que no estan d'acord amb el que farem, jeje) però m'agrada veure que hem aconseguit engrescar una bona colla d'alumnes que està preparant decorats, buscant músiques, triant vestuari... Si tot va com nosaltres ens ho imaginem dins del nostre cap, quedarà preciós)

-Continue ballant amb les xiquetes. L'any passat tenia tres grups i aquest només un. No done per a més. Ballem millor quan fa sol. Elles també ho noten. Ja no cal engegar la llum del gimnàs. Ens podem canviar de roba sense tremolar de fred. La música sona millor, els passos són més fàcils. Perquè fa sol.

- Vaig a Barcelona a fer un curs per les opos i fa caloreta pel carrer. Escolte Gianna Nannini i Nancy Ajram a tot volum que ja sé què és una cosa molt perillosa i molt antisocial i que algun dia m'agafarà un cotxe pel carrer per anar pensant en Venezia i en Damasc al ritme de la música.

- Dic que sí a una sessió de cine amb la Kitsunesan i després dic que no per això que us deia abans "que ara que ja sabem dir pinícula i va li diuen flim" i m'he de tancar a casa a programar per competències com qui programa per buleries.

-Dic que sí a una excursioneta bonica amb la Fada i després dic que no per la mateixa raó.

- Acabe un angelet de patchwork. Ja li faré la foto per ensenyar-lo. Això del patchwork té truc. Tinc una horeta tontíssima entre les 15 i les 16 aproximadament. Em quede dormida com si entrara en coma. Però en senta de pena fer migdiada així que en aquella hora em dedique a cosir que és l'única cosa que em manté desperta. I si em quede dormida em punxe amb l'agulla i em desperte. Quan passa l'hora tonta, continue treballant.

- Els pardalets es paren a la meua finestra del despatx i se'm queden mirant mentre escric amb l'ordinador.

- Els cuiners del restaurant del gimnàs em demanen que els porte receptes vegetarianes per incloure a la carta. De normal es menja molt bé en aquest restaurant i si damunt tenen el bon gust de demanar-me receptes per poder ampliar la carta amb coses bones que jo puga menjar... genial!

- Pense que sóc un xiqueta curiosa que es para a les finestres dels pardalets i me'ls quede mirant mentre escriuen amb els seus ordinadors de pardalets.

-Parlant d'ordinadors... de nou he sobreviscut a l'error 21 que és una cosa molt xunga que passa quan falla el grub. Un desastre vaja... Sort d'una xuleta que em va fer el Giorgio una vegada i que de tant en tant faig servir. Però aquesta vegada la culpa va ser tota meua... ho reconec... per anar desendollant cables sense fixar-m'hi mentre l'ordinador arrancava... ains...

Una mica més de sol.
Una mica més...

SEMBLA QUE S'ACOSTA LA PRIMAVERA PERÒ ENCARA NO

2009-03-01T13:26:00.002+01:00

imatge: Cathy Delanssay

Protégeme del cuerpo,
Protégeme del tiempo,
iglús sin primavera,
iglús sin primavera.

Iglús sin primavera. Vetusta morla

L'hivern va ser dur. Un dels pitjors.
Sovint pensava que es mereixia una bona primavera.
I envejava aquells vaixells de les llegendes i els mites que ajudaven a arribar els bons guerrers a les terres de l'estiu etern i l'eterna primavera.

Sempre amb vestits de flors
Sempre amb aroma de gessamí.
Sempre amb fruita fresca i dolça.
Aire amable, arena càlida sota els peus.
Cap dolor, cap neguit.
Totes les ferides de totes les batalles ben curades.

Havia fet fred fins a plorar. Com les cases antigues que es queixen cruixents i humides com vaines de llegums.

Es passava el dia fent maletes dins dels seu cap.
Sabates de purpurina vermella. De les que sempre et fan aparèixer a casa.
Túniques de seda, parasols japonesos, coixins tous, caramels de maduixa i un quadern d'interminables fulls color crema.

Infinites històries per explicar.
Quan l'hivern ha sigut tan dur, et mereixes una bona primavera.

Justícia còsmica.

Per alguna raó, sempre s'imaginava marxant en globus.
A algun lloc.
Qualsevol.

Entre ahir i avui m'han regalat aquestes coses (clicant es veu més gran) i un sopar sorpresa que contravenia totes les meues ordres i que els va quedar absolutament perfecte:

ATRAPADA EN EL TEMPS

2009-02-13T13:30:00.007+01:00

imatge: I-Riya

Y crecí tratando en vano de desentrañar
todo lo que el miedo esconde
y yo me hundía en el "Blonde On Blonde"
haciendo que los días me duraran mucho más,
mucho más, lo juro, mucho más.

Detener el tiempo. Nacho Vegas

Hi ha una cosa pitjor que estar segrestada en un palau de gel.
Estar atrapada en les urpes gelatinoses del temps que grinyola i grinyola, antipàtic, jugant a les carreres amb mi. I de moment sempre guanya. Guanya perquè acabe el dia esgotada i amb la sensació de no haver fet tot el que havia de fer. Que tampoc no us penseu que són tantes coses. Abans sí que n'eren moltes. Però ja vaig haver de renunciar a la meua optimista planificació de principi de curs perquè en un atac de surrealisme delirant planificava dies de 36 hores. I sí, als principis de setembre va ser el miracle i els meus dies tenien 36 hores. Com abans. Però a la segona setmana vaig caure malalta. Com passa sempre que jugue amb el temps en general. Com la setmana passada que no vaig poder ni anar a treballar.

Així que ara tinc dies de 24 hores que acaben amb una senyoreta esgotada, que no dóna abast a corregir deures, que no té temps de passar l'aspiradora, que no té temps de contestar missatges, que veu que una altra vegada estan les opos al girar la cantonada, que no té temps de preparar coreografies noves, que no té temps de llegir llibres per gust.

Així que oferisc un lloc de treball temporal a un bon/bona gestor/gestora del temps.
Que em diga què estic fent malament i que m'organitze les hores per a que em tornen a cundir els dies. Seria important tenir en compte el meu estat de cansament generalitzat que fa que quan dispose per fi d'estones lliures em quede dormida pels racons. El cafè no funciona. Em senta malament i em quede dormida igual.

Com a pagament puc oferir un berenar boníssim.

Algunes vegades pense que les coses no flueixen perquè no estic fent el que toca fer. O perquè no estic on he d'estar...

Els meus alumnes presenten els treballs de recerca que sembla que vam començar a planificar fa dos dies. Els meus altres alumnes avancen cadascú al seu ritme i a poc a poc van identificant lletres i paraules i frases i continuen escrivint cosetes al seu blog, al seu ritme. Estudie la consolidació del teatre català del segle XIX encara que sé que mai el podré explicar a classe. Gent del meu passat molt llunyà es posa en contacte amb mi per les casualitats de la vida. Alegries i posar-nos al dia. Et feia lluny, molt lluny, però molt lluny!

Ho sé... A mi tot el món em fa sempre molt lluny.
Mire els ocells des de la finestra i em fan una mica d'enveja.
Què feia quan el temps no tenia poder sobre mi i els dies venien plens d'aventures?

Tinc el temps en contra. Ho sé.

Pitjor que un palau de gel.

Estic cosint àngels de patchwork. Més bonics...

LA FUGIDA

2009-02-01T19:42:00.004+01:00

imatge: Lillyfly

¿Cómo es posible, qué nos ha pasado?
Charlon Heston, los simios han ganado.
Agujeros negros llenan el espacio,
el mundo en llamas, esto se ha acabado.

Agujeros negros. La habitación roja.

M'he escapat. Us escric còmodament instal·lada en el meu Zeppelin que ha vingut a rescatar-me per fi.

Durant les últimes vides sóc conscient d'haver escapat més d'una vegada.
No sempre he acabat sencera les meues aventures. De vegades he perdut algun dit. De vegades he perdut les trenes. Un parell de vegades, el cap. En fi, res que no s'haja pogut solucionar. La qüestió és tenir una idea clara de a quines portes has de trucar per demanar ajuda, consell o refugi.
De la mateixa manera, no sempre he pogut veure la cara dels dolents. Segrestadors, estafadors, lladres, mentiders... La qual cosa em fa pensar si no serà sempre la mateixa persona que em persegueix.

Jo continue escapant-me i cada vegada apunte en una llibreta de tapes boniques els detalls de l'última aventura. Per a perfeccionar fugides, descobrir els punts febles dels dolents i qui sap si per deixar-la en herència si algun dia deixa de fer-me falta.

Aquesta vegada tampoc no li he vist la cara a la Reina de les Neus. Freda com els dimonis. No us deixeu enganyar pels seus paisatges blancs. Són bonics. Són una trampa.

La petita veu de colors que m'ha acompanyat els últims dies s'ha fet cada vegada més forta a mesura que el gel anava fent-se cada vegada més fi. Ho hem notat perquè els nostres guardians havien de caminar molt a poc a poc per no esquerdar el pis i, tinc la sensació, per no esquerdar-se ells mateixos.

Cada nit he fet d'Odette mentre sonava la música en aquell tocadiscos vell.
Mentrestant m'he fet amiga de molts ratolinets que viuen en aquest palau. Una mica tristos, també perquè tenen fred i moltes ganes de marxar. Rússia no està feta per a nosaltres, em deien sovint. Ni per a mi. Pense jo, amoïnada.
Si poguerem volar com Odette... Fa uns dies vam enviar un dels ratolins a buscar el Zeppe. Un dels més valents i espavilats, tot s'ha de dir. Teníem clar que era possible que no tornara. Ves a saber si moriria de fred, si l'atraparia la Reina de les Neus, si no seria capaç de seguir les meues indicacions i es perdria. Però he llegit suficients contes en les últimes vides com per a saber que moltes vegades la nostra salvació està en mans de les criatures més petites i humils. Hem desitjat que el ratolinet siga el nostre colom en aquest arca de gel.

Una de les claus de la fugida és guanyar-se la confiança dels guardians. Despistar-los una mica explicant-los històries d'aquelles que continuen al dia següent, fer-los veure que t'has acostumat al captiveri, que podries acostumar-te al silenci i la fredor d'aquelles cambres hivernals. Deixar de queixar-te i de voler escapolir-te per qualsevol forat fins que al final et deixen anar a tu mateixa a buscar el disc de El llac dels cignes per a preparar la representació de cada nit.

I allà estava. Com van dir que estaria els ratolinets, com va suggerir que fes servir la veueta de fada de colors.

Anit vam canviar el programa amb el desig que el senyor Stravinski i les llegendes russes ens ajudarien a fondre una mica aquesta pressó nostra. Només sonar els primer compasos de L'Ocell de foc vaig notar el calfred a l'interior dels guardians. Un calfred que venia de l'interior mateix del palau. El primer impuls va ser començar a còrrer com una esperitada cap a la porta. Però per sort he tingut la sang freda, quina ironia, com per a quedar-me i ballar la història d'aquell ocell màgic que tant pot ser maledicció com benedicció per a qui el troba.

I a poc a poc ha començat el foc. Un foc enorme com de boscos antics que s'ha iniciat en el cor mateix del palau i que ha provocat que un estel màgic de colors primaverals s'escapara de les profunditats amb un riure de campanes de festa. Era la veueta de colors que m'ha acompanyat els últims dies i que ha marxat volant per la finestra amb un "fins aviat" llarg i musical que se m'ha quedat enganxat per dins.

De sobte he pensat que no podria escapar. Que entre el foc omplint-ho tot i el palau fonent-se damunt nostre, ens quedaríem allà, els ratolinets i jo. I m'ha donat per pensar que estava bé. Que millor així. Que si havíem de caure, cauríem tots. El fred em fa tornar kamikaze, ja veieu.

Però no ha calgut perquè en aquell moment ha aparegut el Zeppe amb els seus crits triomfals com sempre. Li encanta arribar en l´últim moment i fer una escena espectacular d'aquelles d'escapar volant per la finestra quan tot comença a desfer-se com un gran pastís de nata en el desert.

I així hem escapat. He mirat una mica enrere i era bonic a pesar de tot.
El palau de gel incenciat, com una enorme torxa olímpica.
El cel ple de globus i paraigues amb els animalets que s'han escapat amb mi d'aquell captiveri hivernal.
El Zeppelin i jo retallant-nos en un horitzó fosc i lliure.

-La Xoco-Nimue ha estat fent la teua feina tots aquests dies.- M'ha dit el Zeppelin mentre jo em ficava dins del llit entre badalls.
-Ja és primavera?
-Encara no. Però si vols ens podem quedar una estona més aquí dalt mentrestant. Crec que no tardarà molt. I podem anar a rescatar altres personetes que també tenen fred, com la Zel, la Fada...
-Ai, no sé... vols dir que la Xoco-Nimue haurà fet la feina ben feta i que m'ho trobaré tot en ordre...
-Ale, ves a dormir i ja parlarem demà... I fes el favor de no tornar a deixar que et segrestem! Quina xiqueta més despistada... ains...
-I ja hem derrotat la Reina de les Neus...? zzzz...zzz...zzz...

Però no he pogut escoltar la resposta.

DERROTAR

2009-01-25T21:34:00.001+01:00

imatge: iridescence art

Si me sacas de este túnel
y abres todas las ventanas,
saldré para siempre.

Colillas en el suelo. Deluxe.

Aquests dies de vent he estat valorant la possibilitat d'escapar volant per la finestra del palau de gel on continue segrestada. He de dir que tinc en el meu currículum moltes hores de contemplació d'ocells, que he vist Mary Poppins incontables vegades i que sóc una experta conductora de zeppelins. Però l'última vegada que em vaig enfrontar a una experiència semblant vaig acabar atrapada al País d'Oz amb la cursi de Dorothy. I no m'agradaria repetir!

He pensat en la Xoco-Nimue que té ordres d'ocupar el meu lloc si desaparec de casa més de tres dies seguits. A saber què estarà fent! Tenint en compte que aquest estiu va omplir l'oceà Atlàntic de Gremlins quan intentava fer-me arribar un missatge a Hawaii... En fi... mire per la finestra amb l'esperança de veure arribar el meu Zeppelin en qualsevol moment. Mentrestant veig com passen volant arbres, pastissos de boda, pilotes de tennis, mainaderes antigues, tramvies, orquestres de música clàssica, ànimes de criatures com polsim de sucre jugant a amagar-se entre els violins i les trompetes...

Els meus captors tenen estones de defalliment. A estones se senten gotes d'aigua que cauen amb ritme primaveral. S'estarà desfent el palau? Se'm desfarà a sobre? Em sembla que no m'atrau massa la idea de ser arrossegada per un riu de desglaç! Estic molt poc digna tota mullada!

La dansa d'Odette es repeteix cada dos nits. Omplim de plomes l'habitació on està el tocadiscos antic i patinem al ritme d'històries d'amor i mort.

Anit vaig escoltar una veueta mentre mirava volar les coses per la finestra. Tenia una veu de coloraines i música molt bonica. No es va presentar però per la manera en què parlava estic quasi segura que era la Reina de les Neus de Colors. Em va vindre al cap perquè la Fada em va suggerir que potser ella també estava presonera de la Malvada Reina de les Neus i que la buscara per confabular-nos i escapar.

Només li vaig sentir la veu perquè jo crec que la pobra encara deu estar passant més fred que jo i ja no li deu quedar quasi cos.

-Ei, no intentaràs escapar volant per la finestra.
-No, ja quasi havia decidit que no...
-Millor. Perquè no seria una bona opció.

Vam estar parlant d'algunes coses més què no faré públiques de moment. Coses nostres!
I al final em va dir:

-Segurament si pensem una estona llarga, amb totes les coses que sabem i que podem posar en comú, acabaríem trobant una manera d'escapar. Però no seria una bona opció.

La veueta havia repetit unes quantes vegades això de les opcions. Com si tinguerem moltes opcions allà tancades!

- Si escapem, qui ens diu que no tornaran a atrapar-nos en un altre moment? qui ens diu que el fred no ens perseguirà per sempre?

Que dic jo... que també quines manies el fred... de perseguir-nos per sempre... jolin...

-Mira, estic quasi segura que podem derrotar-la per sempre, fer desaparèixer aquest palau de gel i instaurar una primavera-estiu de colors llampants i temperatura ideal per sempre. Què vols? viure mirant enrere per si arriba la Reina Freda o derrotar-la?.

- mmmmm... mmmmmmm.... mmmmm.....- Vaig pensar una mica perquè sempre pense una mica abans de contestar certes preguntes.- mmmm... derrotar, derrotar, anem a derrotar, clar...

I me'n vaig anar a dormir pensant en la derrota mentre per la finestra em semblava veure espurnes de llum que s'hi acostaven.

Només espere que el palau no es fondrà damunt meu, per favor.
Acabar com una sopa de sobre... buf... quina mandra...

DES DEL PALAU DE GEL

2009-01-18T20:34:00.002+01:00

imatge: Cippow25

Esperaré que vengas a buscarme,
y quemaremos todo el dinero.
No era para tanto, para ser sincero.
¿Volverás a buscarme si me quedo atrás?

Quemaremos el dinero. Deluxe

Tinc la sensació que el bon temps debilita els meus captors. No sabria dir quants són exactament. Els he observat bé i m'ha semblat veure que el sol i l'aire càlid els fa transparentar-se uns mica. Com les ales d'un insecte. O els pètals d'una flor delicada. Però no tan bonic, que carai! que al cap i a la fi em tenen segrestada. No oblidem que són els dolents de la història.

He tractat de buscar punts de referència o alguna pista per a que vingueu a buscar-me. Però no és fàcil. El fred em desorienta i els núvols em despisten. Durant el dia a penes se senten sorolls. Per les nits els meus captors escolten El llac dels cignes en un tocadiscos antic. Darrere de les màscares amb què s'oculten el rostre diria que arriben a emocionar-se. Algunes vegades s'inventen maneres estranyes de ballar la història. Avui m'han demanat que represente a Odette. Encara no sé què faré quan arribe el moment.

Més pistes. Quan parlen, tenen accent d'estepa russa. He pogut deduir també que el lloc on estic és una espècie de palau de gel. Ara ja m'he acostumat però al principi era un desastre perquè em relliscava quan caminava. Per sort vaig aprendre a patinar sobre gel fa un parell d'anys. Qui m'anava a dir que ara em serviria per alguna cosa! Algunes vegades em sembla veure imatges al gel. Però massa boiroses com per poder esbrinar què és.

El palau deu estar al cim d'alguna muntanya nevada i la meua habitació està a una torre molt alta. Tan alta que quasi no puc distingir què hi ha baix del tot. Llàstima que les meues possibles trenes no són tan llargues!

Alguna vegada m'agradaria anar a passejar per fora.
Però ells sempre em diuen que no pot ser perquè estic segrestada i que si em deixaren anar a passejar no seria seriós. I que no se'n refien. Pensen que intentaré escapar. I no s´equivoquen.

Sempre em pregunten si vull te o cafè. Jo, depén del dia, prenc te o cafè. Les tasses són sempre de porcel·lana blanca, blanquíssima. Com la neu que veig caure darrere de la finestra de vidres irrompibles. Lenta com les hores d'hivern, eternes i silencioses.

Alguna vegada pense en oferir-me a cuinar unes galetes que faig molt bones per acompanyar el te o el cafè. Però després pense que "i una porra". Que continuen menjant tristes galetes maria! Per evitar submergir-me en mars de neu interior passe les hores recordant algunes coses i imaginant-ne unes altres. Ja em sé de memòria quasi tots els racons del meu interior. Passege per dins ja que no em deixen passejar per fora. Aprofite trastos vells de dins del meu cap per encendre fogueres que em mantenen calenta. De pas faig neteja interior.

Què voleu de mi? Els pregunte. Per què no em deixeu anar? Voleu diners? voleu contes? Voleu pastissos? Voleu una edredó de patchwork? Voleu una bicicleta?
Ells es miren una mica tristos i pensatius, com valorant l'oferiment.

I només em pregunten si aquesta nit faré d'Odette en la seua representació de El llac dels cignes.

No oblidaré les tasses blanques i precioses amb que em serveixen el te i el cafè.
Però algú vindrà a buscar-me o potser m'escaparé jo i aleshores estaré tan enfadada amb els meus captors que ves a saber què faré...

Mala idea construir un palau de gel...
Pitjor idea tancar-m'hi...

SEGRESTADA

2009-01-10T20:52:00.000+01:00

Ni siquiera recuerdo lo que era estar contenta
estas cosas se olvidan con el paso del tiempo.
Con el paso del tiempo
siempre llega el invierno.
Si se pone a llover,
me revuelve el ayer.

Nosoträsh amb Nacho Vegas

Comence a sospitar la causa d'aquest defalliment.
Estic segrestada per les Forces Fosques de la Fredor. La Malvada Reina de les Neus. El meu conte favorit.
Evidentment. Com no me n'he adonat abans...

Pensava que hivernava, com les fades, els ossos,les sargantanes i la gent assenyada.
Pensava que dormia com aquella vegada que em vaig punxar el dit amb una agulla i llavors...
Pensava que tremolova com una nina de neu sense bufanda.

Però no. M'han segrestat.
Em sembla intuir que allà fora hi ha planetes que continuen girant.
Que continuen la guerra i continuen els silencis.
Que hi ha qui pretén cobrir el món amb una manta blanca de neu i gel i patinar eternament sobre cadàvers i animals adormits.

Potser no saben que el blanc fa de mal rentar.
Sempre queden taques.
Matar en hivern és mala cosa. Sempre queden taques.
Morir, també.

Durant el segrest no dic res per no donar pistes a la terrible Reina de les Neus.
Encenc fogueres en els racons més feliços de la meua memòria.
Torne a definir paisatges primitius, quan el sol estava tan a prop que només els valents vam sobreviure.
Recorde platges infinites, aigües càlides, la companyia dels nòmades, l'intercanvi d'històries, els plans de fugir.
Recorde quan era impossible atrapar-me.

Per què li vaig vendre tots els meus secrets a aquell encantador de serps? No, espera... no li vaig vendre, li vaig canviar per alguna cosa que he oblidat.

Seré capaç de recordar com ens escapem de les coses que ens atrapen?
Li arribarà aquest missatge al meu Zeppelin? Marxarem a terres més càlides?

Comence a comprendre els poemes d'Anne Sexton i Sylvia Plath.
Celebre l'aniversari d'Elvis.
Em pregunte sovint què estic fent en general. Feia temps que no m'ho preguntava tan sovint.

Tinc tant de fred que he pensat que podria deixar de menjar coses crues i cuinar coses de mares, coses que es mengen amb cullera i estan calentes. Ja sabeu.

No defalliu. Es fondrà la neu, s'acabarà la sopa, ens traurem l'abric i sobreviurem.

És possible que l'any que l'hivern no em torne a atrapar.
Ja sabeu, un d'aquells propòsits d'any nou.

PALESTINA EN EL COR

2008-12-28T20:43:00.000+01:00

imatge: Majid Arvari

Guerras preventivas,
los delirios de un loco borracho
que no escucha a nadie.
Los fantasmas de Shaigon
deambulan insomnes
por la vieja ciudad de Scherezade.
Lo dijo Casandra
mas no la creíste.
No estamos a salvo,
no somos más libres.
La Historia está viva,
violenta y mortal.

Dulce memoria. Ismael Serrano

Hi ha dies en què totes les cançons que escolte parlen de nosaltres, tots les pàgines que em regalen històries expliquen la nostra història, totes les estrelles moren al mateix temps i l'univers s'incendia amb un soterrar galàctic de llum inexistent.

Hi ha dies en què no hi ha manera de pentinar-se amb una mica de decència, en què el colors no conjunten, en que s'acaba el curry precisament quan més ganes tenies de menjar arròs al curry, en què tot al teu voltant sembla tan desordenat que series capaç de botar-li foc a la casa i tornar-la a contruir.

Hi ha dies en què algú em recorda a tu, amb dolorosa impaciència, i m'estranya que no vinga a dir-me totes les coses que em vas dir quan ens vam conèixer i em vas recordar a tu mateix abans de trobar-te.

Hi ha dies en què l'aigua no està prou calenta, les mans estan massa fredes, no saps què cuinar, què menjar, què veure, què olorar, què regalar, què agrair, què esperar, què trencar, què canviar, què obviar, què explicar.

Hi ha dies en què recordes totes les fronteres on has deixat trossos de l'ànima i el cor, en què recordes el desert com l'única casa possible, en què recordes quan el Paradís estava entre el Tigris i l'Eufrates, en què recordes quan Jerusalem era la salvació, quan cantar cançons libaneses era la millor medicina contra el dolor més gran, quan per arribar on volies arribar eres capaç d'enfrontar-te a tots els exèrcits del món, quan la bellesa d'un alfabet era suficient per entendre els misteris de la vida.

I ja no importa si no et pots pentinar amb decència, si no saps com conjuntar l'última camisa que t'has comprat, si queden pocs dies de vacances, si no tens ganes de passar l'aspiradora, si s'acaba el cafè o si fa fred.

Hi ha dies en què és difícil veure la vida de color de rosa.
Perquè les bombes cauen i maten tot allò que em mantenia unida a la felicitat.
Perquè no sé què serà de nosaltres si ens cremen la casa.
Perquè no sabré com tornar a trobar-te.
Perquè no tindré on tornar quan em canse d'aquesta civilitzada barbaritat.
Perquè no sabré on tornar.
Perquè ens mataran a tots.

Que s'acabe tot ja.
Que paren.

Gaza en el cor.

QÜESTIÓ D'ESTÈTICA

2008-12-21T13:20:00.003+01:00

imatge: Erika Yamashiro

Quiero morir en las garras de un ser omnipotente,
quiero morir con los brazos abiertos de cuerpo presente,
quiero morir en una conferencia frente a un ponente,
quiero cantar canciones guarras en brazos de la muerte.

Se supone que la vida no en tan estridente,
mamá está equivocada y los libros mienten.

Maricas. Punsetes.

Fa setmanes que estic tan trista i tan cansada que si trobara una manera estètica de desapareixer del mapa no dubteu que ho faria.

Dimarts me'n vaig a València. Tornaré dissabte a Vilanova. Estarem totes les germanes en casa de ma mare per primera vegada des de fa molts anys. També estarà la princesa guerrera i serà el seu primer nadal.

Allà pel mes de setembre vaig decidir que aquest any m'agradaria el Nadal. A aquesta decisió va contribuir en gran mesura l'entusiasme que demostren les meues dues companyes de fatigues a la feina, la Fada i la Carme, entusiastes defensores d'aquesta celebració. La Carme escolta nadales en el seu ipod des del dia 1 de desembre i la Fada no us puc explicar amb paraules la que s'organitza a casa seua per Nadal.

Així és que vaig decidir que sí, que per què no, que això de dir que no t'agrada ja està massa vist, que en ocasions no deixa de ser una posa, una espècie de frustació col·lectiva o una frase repetida per dur la contra. Però és que ara tinc la sensació que dur la contra és precisament dir que t'agrada el Nadal perquè no deixem de ser una minoria

Com que no tinc un concepte molt ortodoxe del que és la família, no tinc criatures pròpies, no faig mai excesos culinaris en cap època de l'any, no celebre el Cap d'Any, no trobe a faltar a ningú pel fet de ser nadal, no sóc cristiana i algunes altres coses que tenen a veure amb el Nadal, em quedava la vessant estètica.

Sí, m'agrada decorar coses en general i el Nadal suposa un bon moment per buscar una decoració estètica i adient. Adient. Apropiada. Ehemmm. Res relacionat amb la neu ni amb el Pol Nord. A casa meua no neva. El meu nadal somiat és a l'hemisferi sud. Canviaria els torrons per un bon gelat, la manta per un bikini, l'arbre de nadal per una palmera, la neu per l'arena de la platja.

En fi... aquest any he decorat ma casa per primera vegada des que me'n vaig independitzar fa molts anys. I tot ho he fet jo amb patchwork.

Aquí teniu el pessebre que us ensenyava fa uns dies totalment acabat (piqueu la imatge per veure'n els detalls):

Aquí uns arbrets de nadal petits:

Aquí les boles de nadal:

I no us penseu que m'ho estan posant fàcil per a que m'agrade el Nadal. Aquest any ha sigut un desastre el Nadal a l'institut. La Fada i jo ens hem quedat una mica xafades perquè el Festival no s'ha pogut fer, la decoració ha patit alguns accidents, no s'ha pogut fer tampoc sopar de nadal amb els companys, la nostra companya d'organització, fatigues, cafès i alegries va tindre un accident de cotxe molt greu del que va sortint a poc a poc... Ha sigut un dels trimestres més cansats que recorde a la feina. Jo era de les tontes que sempre deia que no necessitava vacances i per primera vegada he contat els dies, les hores i els minuts que em faltaven per agafar-les.

Per sort els meus alumnes em donen moltes alegries i ens ho passem molt bé a classe. I per sort la major part del temps que estic a l'institut estic dins de l'aula. Alguns de vosaltres ja ho sabeu però a tota la resta us informe que hem creat un BLOG que us convide a visitar. Allà ja explicaré què vaig fer l'últim dia de classe amb els meus alumnes! Només us avance que vam fer cagar el Tió i que va ser la primera vegada per ells però també per mi!

Així és que ara em dispose a passar uns quants dies de vacances més que merescuts. A partir de demà el dia serà cada vegada més llarg. Cada dia un minut més de llum. Al cap d'un mes es farà de nit mitja hora més tard.

No tinc ganes de fer maletes, pujar al cotxe, fer hores de carretera, organitzar-me per fer visites, dormir en un llit que no és el meu, menjar a hores convingudes.
Voldria quedar-me a ma casa i no haver de sortir fins el dia 8 de gener o una mica més.

Sí, en resum, fa setmanes que estic tan trista i tan cansada que si trobara una manera estètica de desapareixer del mapa no dubteu que ho faria.

CIRERES

2008-12-14T16:09:00.001+01:00

imatge: Hideaki Kawashima

Sé que hay cosas que si no han pasado ya
ya nunca pasarán el camino de las cosas que jamás dejarán de pasar
Y cuando crees que es el final algo triste pasa...

Mirafiori. Estamos desafinados

He fet tot el que havia de fer per a que les coses canviaren.
I tot continua igual.
No em queden més coses per llançar.
Més papers per cremar.
Més mobles per moure.
I tot continua igual.

He comprat cireres fora de temporada perquè necessitava sentir alguna cosa mínimament càlida, que em recordara dies de sol.

Quan la sang de les cireres s'ha barrejat amb la meua quasi m'ha resultat estètic.

I tot continua igual.

QUAN BUSCÀVEM EL FAR

2008-12-06T21:15:00.002+01:00

imatge: Oloferla

Cuando la luna tiñe de azul el mar
cuando la noche abraza con su oscuridad
el viejo faro te ilumina al girar
es tiempo para recordar.

Al caer la noche. Duncan Dhu.

Era la nostra prehistòria. Ens citàvem a la biblioteca pública i fullejàvem mapes. Atles enormes que obríem sobre taules de fusta grossa al costat dels senyors que llegien el diari. Sense dir res resseguíem amb els dits els països que somiàvem amb visitar. Els rius, les muntanyes. Algun llac. El mar. En el mar ens aturàvem una mica més perquè sabíem que voldríem fer durar el viatge. Perquè llavors tocaríem la terra i acaronaríem tortugues i espantaríem lloros. Sempre, invariablement, ens rebien les tortugues i els lloros quan imaginàvem el final del viatge.

Tu sempre deies que aquells mapes no estaven ben fets, que els faltava alguna cosa. A mi, francament, no m'importava gens. Perquè sempre he sabut on volia anar a pesar de no tindre mapes en condicions.

El fil conductor de la nostra prehistòria van ser els fars. Fèiem llistes ansioses de fars, buscàvem la manera de salvar-nos dels nostres naufragis adolescents, pensàvem que la millor manera de sobreviure més enllà dels 26 era dins d'un far, on les mans ferotges dels temps i de la vida no tindrien poder sobre nosaltres. Coleccionàvem fars, tràgicament bells. Ens describíem mutuament com devia ser Alexandria. Imaginàvem com seria la nostra vida il·luminant les nits com estrelles. Imaginàvem que concediríem els desitjos de tots els que ens confondrien amb estels fugaços, vivint al nostre far.

Durant un temps vam compartir Maine. Hem d'anar a Maine, deiem cada vegada que tornàvem a col·locar l'atles a la prestatgeria. I davant nostres desfilaven paisatges de tardors daurades, cases colonials i pastissos de nabius i mores. Hem d'anar a Maine i descobrir paisatges de boires impossibles, novembres infernals que no arribaran fins a nosaltres, amagats al nostre far amb un te calent entre les mans. L'hivern serà blau i brillant darrere de les finestres, ens perdrem en boscos d'arbres que ni tan sols sabem que existeixen.

La millor manera de sobreviure més enllà dels 26 era buscar un far en algun lloc del món i abraçar-se fort per no passar fred.

Però aleshores em van segrestar el nòmades del desert.
Vaig arribar a Essaouira i el seu far i els seus carrers blancs i blaus i l'aire del sud entre les pestanyes em va inspirar la llarga llista d'adéus que arribaria després.

Tu a Maine i jo a Tànger.
Tu a Brest i jo a Alexandria.
Tu a Göteborg i jo a Essaouira
Tu a Corunya i jo a Vilanova.

Hi ha qui diu que, després d'una visió profètica i blanca d'hiverns sota la neu, de tempestes implacables que acabarien per congelar-me el seny, vaig enviar un estrany missatge d'auxili en somnis.

I que només els nòmades del desert van poder desxifrar-lo
I que jo em vaig deixar segrestar.

I que des d'aleshores coleccionem fars i coleccionem adéus.

Tu, amb els teus hiverns blaus, boscos d'arbres impossibles i animals enormes.
Jo, esperant una primavera cada vegada més nova, més càlida, més bella.

VICTORIANA

2008-11-23T14:50:00.003+01:00

imatge: Sarah Kay

Recorreremos el mundo en una furgoneta azul
Ya lo verás tú...
Nos reíremos del mundo
cuando alguna cosa salga mal
Pero vamos a triunfar...

JM y la furgoneta azul. Juniper Moon

Diria que m'he despertat una mica...

He comprovat que tinc totes les sabates de vidre en el seu lloc, que les carabasses continuen sent carabasses i els ratolins, ratolins. Els vestits? Sempre de festa, a pesar de tot. Ja sé que la que dormia era una altra i no aquesta de les sabates. Digueu-me eclèctica, si de cas. Totes les princeses acaben sent la mateixa. Tots els finals una mica desconeguts. O no.

Però encara no hi ha principis ni finals en aquesta història. Simplement el sopor m'ha donat una treva. No gratuita. He fet les meues cosetes per aconseguir-ho.
I així els dies van passant molt més tranquils. Les coreografies de les meues xiquetes comencen a veure's boniques, el festival de Nadal sembla que tira endavant, examens per corregir, reunions, obres de teatre (molt bonica Aloma, al TNC. Aneu-hi!), cafès en bona companyia, visites a bebes d'amigues acabats d'estrenars, visites a castells medievals...

Queda un mes per Nadal i aquest any he decidit que m'ha d'agradar molt. El per què d'aquesta decisió és una llarga història que explicaré, potser, quan arribe el moment. Només avançaré que no té res a veure amb criatures. Però que ja m'ho estic passant molt bé pensant en la decoració de casa meua, en els regalets, en els postres dels menús... El que encara no tinc clar es si celebraré el Cap d'Any o em reservaré el cartutx per un altre any...

En fi... part de la decoració l'estic fent jo. Recordeu que fa temps us vaig dir que m'havia apuntat a fer una cosa? Doncs ja està. Estic fent un curs de patchwork i m'encanta!!!! La idea me la va donar la Fada, naturalment. Cal contextualitzar. Fins sis setmanes jo apenes sabia enfilar una agulla. Cosia botons d'aquella manera per pura necessitat. I ja. Però ara estic cosint a màquina, treient patrons, triant teles boniques... Em sembla que si piqueu les fotos es veuen més grans. M'estic fent un coixí

i una manteta de sofà.

A més estem fent coses per Nadal i m'ho estic passant genial! De moment he acabat un arbre

i tinc en marxa un pessebre que espere acabar aquesta setmana

I així, de tant en tant, els astres ens regalen un diumenge tranquil com el d'avui. I em desperte descansada i a pesar del fred fa una mica de sol. La casa fa olor a dolç perquè he fet un pastís de formatge. No havia fet mai aquesta recepta així que ara el tastaré i si està comestible l'oferiré a les amigues que vindran a prendre cafè des de Barcelona.

I passe el dia ordenant calaixos, olorant el dolç, cuinant coses bones, cosint, llegint poemes de Yeats i de Elizabeth Barret Browning, poemes de bellesa mística i misteriosa, dibuixant amb llapis de colors i guixos i ceres en la meua llibreta nova, ballant, preparant te amb canyella, pensant en els regalets de nadal, escoltant música, mirant fotos antigues...

Desitjant que els astres em regalen més dies tranquils com aquest.
Sentint-me una mica dona victoriana, entre poemes, pastissos, agulles, aromes, randes i somnis de paisatges exòtics.

Sí, una dona victoriana. De les que celebren les victòries.

TINC MOLTA SON

2008-11-16T19:05:00.002+01:00

imatge: Sarah Kay

No te pido nada complicado,
sólo di que soy especial,
que invadiremos Leningrado,
que no importa despertar.

La chica tripolar. Manos de Topo.

Em pregunte com deu ser estar desperta.

No. No, benvolguts lectors, benvolgudes lectores. No hi ha res de poètic en la frase anterior. Cap metàfora, cap figura retòrica d'arrel grega i aroma a decadència i romanticisme. Cap insinuació d'ocells al cap, passejades pels núvols, o somnis en veu alta.

Sóc una persona pràctica atrapada en el cos d'una somiatruites (truita de patata sense ceba, truita d'espàrrecs, truita de carxofetes... nyam! sempre amb ous de gallina feliç, evidentment)que se sumeix en l'estupor quan se li fon una bombeta a hores poc apropiades. Doctor, això s'opera? m'ho cobrirà la Seguretat Social? Hi ha llista d'espera? Fa mal? Em donaran una piruleta per consolar-me? i un tros de truita?

Em pregunte com deu ser estar desperta perquè ja fa molt de temps que tinc una son infernal. Una son que no m'aguante. Una son inoportuna i pocasolta. Sobretot a les tres de la tarda. Com que normalment a aquelles hores estic treballant o en algun curset, vaig tirant com puc. Però si estic en casa... si estic en casa estic perduda! La son s'apodera de mi! Avui he descobert que fent "la cosa" a la que em vaig apuntar fa unes setmanes (i que vaig dir que ja us en diria quan tingués alguna prova digna de ser ensenyada)aguante una miqueta més. Però si em pose a estudiar o a preparar les classes de la setmana o a llegir o a escoltar música o a mirar la tele... en fi... el que es coneix com a completament dormida. La segona hora tonta m'arriba a les 8 del vespre. Quina indecència! Abans era a les 10 de la nit!

Si fos només la son... A més és que estic molt cansada. Ho confesse. No em reconec. He carregat moltes coses de l'herboristeria i a veure si sóc capaç de tirar el que queda fins a la primavera amb una mica de dignitat. Un amic em diu que he de prendre ferro i jo li dic que es dedique ell a llepar claus. Però ens ho diem amb estima, clar, només faltava.

Em pregunte com deu ser la vida per les nits, quan l'esperit de les gallines felices s'apodera de mi i em quede dormida...

Què passa quan es fa fosc, més enllà de les finestres, més enllà dels fars de Maine on em transporta el meu sopor, més enllà de les rutes de llum i de seda i d'espècies, més enllà dels nostres plans per envair països exòtics com Mónaco o San Marino, més enllà dels ballets de Fokine, més enllà de l'Estrella Polar...

Que se sent quan estàs desperta de veritat?

EL PRIMER ANY DE LA PRINCESA GUERRERA

2008-11-09T19:41:00.001+01:00

imatge: Regs from Deviant

Y otra vez sale el sol. Las olas bailan alrededor.
Gran error no creer que las hadas hacen magia solo con amor.
Recorriendo ciento y mil lugares, llegué junto a un montón de ratones.
Naves que dan vueltas a un balón.
Voy a ir sin miedo. Si estoy contigo todo es bueno.
Voy a soñar. Corres tan despacio… y tú.
Por un beso podrás encontrarme en naves que dan vueltas a un balón.

Prin La La

Quan la princesa guerrera va nàixer jo estava ballant.
Feia calor, el missatge va interrompre l'assaig i vaig compartir la notícia amb les meues alumnes.

La veritat és que va nàixer ràpida i neta. Amb una certa elegància, diria jo, encara que no la vaig veure en directe. Mallorquina d'ulls blaus com el mar que ens uneix. Tot el món diu que se sembla més a mi que a sa mare i jo crec que és veritat.

I des d'aleshores és, amb permís de les altres guapes, la més guapa entre les guapes.

Aquest cap de setmana l'he passat amb ella perquè era el seu aniversari i hem celebrat que ja té un any amb una festa plena de confetti i globus i somriures i un pastís sense llet ni ous però amb molta xocolata i una espelma just enmig i pintures per la cara i fotos i molts regals, i un ànec viu que ha arribat a aquella casa i no sap on amagar-se, pobret...

I així la xiqueta bonica creix, creix molt, i li agrada la música i endreçar-ho tot, i menjar peres i paella, i saludar tota la gent del carrer, i dir adéu als autobusos, i anar a jugar al parc, i no li agrada portar mitjons ni que la pentinen i moltes altres coses que no m'ha donat temps a comprovar perquè ens separa el mateix mar que ens uneix i els avions i el temps i ja se sap...

Però ja té un any i dues dents, i ja camina i sap dir quatre paraules i dues frases bàsiques del manual de supervivència de les xiquetes boniques d'un any.

I jo he descobert, entre altres coses,

a) Que les faldilles curtes i les mitges no són massa compatible amb les criatures!
b) Que un dia sencer amb un nadó d'un any és equivalent a una bona sessió de gimnàs!
c) Que de vegades no cal saber parlar per expressar emocions. Les onomatopeies donen molt de sí!
d) Que jo sempre seré la tia que no canvia bolquers. Ehemm...
e) Que la banda sonora amb què vam crèixer la meua germana i jo continua tenint èxit 30 anys després: L'abeja Maya, els Pallassos de la Tele, Marco, Enrique i Ana... i sí... ho reconeixem... Marisol.

En fi, que tinc una neboda guapa, llesta, simpàtica, neta, endreçada, analítica, observadora, reflexiva, artista, menjadora, cagona, amb criteri propi, generosa, presumida i silvestre. Valenciana per part de mare, catalana per part de pare i mallorquina per part d'ella mateixa.

I només té un any. Aquesta nena promet... ama i senyora del jardí d'infància on va començar a anar quan tenia dos mesos.

La tia Nimue li compra coses de princesa, de color rosa, blanc, lila... la vestiria amb vestits de dia de fira, amb llaços i randes i voldria que tingués ja els cabells llargs per pentinar-la com es pentinen les nines.

La tia Shosh li compra pantalons i caçadores de cuir i preten fer d'ella una macarra.

La seua mare considera que ha de tenir una mica de cada i convertir-se en la princesa-macarra-guerrera.

I al final, aquesta nena té tanta personalitat que acabarà sent el que ella voldrà ser. I ho farà la mar de bé.

Estic cansadeta ara...
Com m'agrada volar...
Que bonics es veuen els núvols des de dalt...

Pròxima cita, Nadal. El seu primer Nadal conscient.

zzzzz...zzzz...zzzz....

(no tinc permís matern per penjar-hi fotos...)

EQUIDISTÀNCIA

2008-11-02T19:50:00.001+01:00

imatge: Lisa Evans

En alguna ciudad habrá
un taxi que conduzcas tú
y algun desierto
en que nos encontremos los dos.

En algun desierto. Esclarecidos.

He perdut dos paraigües en tres setmanes.
I això que tinc costum de no perdre mai res.
Els dos paraigües eres blaus i grans.
No estan perduts del tot.
Més bé oblidats en bones cases de bones famílies. De manera que els recuperaré com es recuperen certes coses. Quan ja no calen.

Tant de bo despertara enmig d'un estiu suau i llarg . Just enmig.
Que quede la mateixa distància per davant i per darrere.
M'agraden les equidistàncies. Hi ha alguna cosa tètrica. Com un avís. Ara pots anar cap endavant o cap endarrere. Hi ha la mateixa distància.

I això que normalment no sóc gens tètrica. Ho reconec. Tinc tendències generals clarament contràries a la tetricitat. Podria aportar documentació en cas de dubte. Fins i tot.

Menge panellets per primera vegada. Compartim castanyes, moscatell, truita de patata i moniatos amb gent amable que m'acull sense qüestionar-se el meu passat equidistant i fosc. Riem molt i ens expliquem històries. Els escolte cantar. Fora plou i fa vent. Les criatures juguen i fan soroll i de tant en tant salten al meu voltant i em diuen alguna cosa que em fa riure. Em pregunte quan marxarà el fred en un sentit ampli. Però per sort tenim castanyes i els meus primers panellets i la bona companyia que dóna sentit a la trobada.

Hi hagué un temps en que no era així. En aquella època mai hauria oblidat els paraigües. Ni moltes altres coses. En aquella època hauria mastegat frases soltes en llengues mortes pels racons de la nit. Hauria disparat contra els zeppelins que perseguien la meua fugida. Hauria fet coses tètriques amb tots els secrets que m'arriben a les mans sense voler. Oh, hauria fet tantes coses en dies de tempesta com aquest... Coses que després caldria amagar sota capes i capes de terra dura.

Ara ja no. Veus? cosa de les equidistàncies. Cada dia està a la mateixa distància d'èpoques passades i futures on segurament alternaran la llum i la foscor. Qui sap quin serà el nostre millor moment...

Recorde novembres de bellesa inaudita en els que era infeliç sense saber-ho.
Novembres en què no importava no ser d'enlloc perquè el futur era aquell lloc equidistant entre un parell d'alegries falses.

Tètric.

Em pregunte si al final haurà servit d'alguna cosa abandonar-me en el camí.
O tot s'acabarà sense donar-me temps a seure en els genolls de la vida per a dir-li que he sigut bona i que vull el meu regal.

ÉS POSSIBLE QUE ALGÚN DIA M'AGRADE LA TARDOR

2008-10-27T22:05:00.001+01:00

imatge: Belle and Boo

Y ahora tengo las arterias,
llenas de etcéteras,
y un corazon espartano,
y unas manos,
que creen en los milagros

El rumbo de tus sueños. Bunbury i Vegas.

Després de tant de temps encara no he aprés a organitzar-me. I no sé com fer-ho per fer-ho tot i no descuidar res. Contestar els missatges i les trucades per teléfon, sobretot. A partir de segons quina hora que acostuma a començar a les 6 de la tarda ja puc començar a considerar-me més vegetal que animal. Sembla que la majoria dels éssers humans són capaços d'una activitat frenètica a partir d'aquelles hores. No és el meu cas. Ja sabeu, la bruixa, l'agulla, la maledicció, l'esperit de la gallina que em posseeix, la mosca tze-tze i zzzz...zzz...zzz...

No volia dir aquestes coses en realitat. Volia dir que he passat el dia recordant els colors del bosc de tardor. Bé, i ensenyant als meus alumnes com es diuen les diferents parts del cos. I a diferenciar una poma d'un tomàquet. I a que si plantes una llavor i la regues naix una planta. I que els cangurs viuen a Austràlia i que les ovelles donen llana i que amb la llana fem jerseis. També hem aprés a dir xarop per la tos, mal de panxa i pastís d'aniversari.

Però també tenim altres moments. Moments de riure molt i moments d'emprenyar-nos una mica quan s'obliden que hem de treballar molt. Perquè són adolescent i de vegades ja se sap. I moments d'intercanvi preciós quan cadascú explica coses del seu país i tots escolten amb interés i descobrim que ja no ens estranyem de quasi res i que cada vegada ens interessen més les coses que expliquen els companys. I la nena de la Xina ens explica moltes històries del seu país, i el nen d'Argentina ens explica que es mor de ganes de menjar dulce de leche de veritat perquè el d'aquí no sap igual, i la nena romanesa ens explica que al seu país vivia a prop del castell de Dràcula, i els nens musulmans ens expliquen com celebren el Ramadan, i el nen equatorià mira embaladit la nena de Gàmbia perquè la seua gran il·lusió és viatjar a Àfrica, i la nena de Marroc s'ha apuntat a les meues classes de dansa oriental (de fet la majoria de les xiquetes de l'Aula d'Acollida s'han apuntat a ballar i tenim un grup molt exòtic enguany!!) i quan toca ballar es trau el mocador del cap, se solta la melena, ensenya el melic i canta totes les cançons amb un somriure d'orella a orella.

I una de les coses que més m'agraden és quan la xiqueta de la Xina i el xiquet de Marroc treballen en equip i els apareixen corets de gominola al voltant. Com en els dibuixos animats.

I els dies van passant i anem teixint teranyines de rutina. Però teranyines de les boniques. De les que et fan admirar certes fragilitats de perfecció. No les teranyines lletges de no netejar la pols.

I els dies van passant i intente sense èxit reconciliar-me amb la tardor.
Seré sincera. No m'esforce massa. Si hi hagués un examen de reconciliació segurament suspendria. Però hi ha confabulacions de fades al meu voltant. De les que fan encanteris reconciliadors. Ja sabeu com és...

I així he passat el cap de setmana molt a prop d'un bosc de fades, a la Garrotxa. Sí allà mateix... on els iogurts i els flams de vainilla i els volcans. Puc donar fe de la pudor que feien les vaques a la Fageda i puc dir que vaig intentar anar a rescatar-les per la nit. Però em vaig quedar dormida! Clar, tot el dia caminant amunt i avall, que si el volcà, que si els camins de fulles, que si vigila no caigues, que si el paisatge era preciós i feia sol, i tots trescàvem contents com les cabretes sense el llop, que si per la nit mirem estrelles, que si pel resopó ens mengem la coca de pomes que havia fet el dia d'abans, que si anem a parlar d'emocions, que si fiquem els nens a dormir, que si quin fred fa però dins del sac de dormir una mica menys, que si la companyia era bona, bona de les bones.

Total, que les vaques se'm van quedar sense rescatar. Però que bonica la Fageda, que bonic Santa Pau, que bonic tot...

Segurament encara suspendria l'examen de reconciliació amb la tardor però què bonic tot...

Moltes gràcies per ensenyar-me coses i llocs que no conec.

I els dies van passant.
Teixint ves a saber quins dibuixos delicats i fràgils a nostre voltant...
Repassant delicadament les lliçons que oblidem.
Amb paciència.
Que com la majoria de les paraules esdrúixoles és una paraula que provoca una certa inquietud.

ANIREM A BALLAR PER CELEBRAR-HO TOT

2008-10-19T20:37:00.004+02:00

IMATGE: Adolie Day

Iremos a bailar
Para desafiar a todos los que dicen
Que no será posible
Amar después de amar.

Si tú me quieres
Me dejarás volar...

Las chicas de mi barrio. Amaral.

Per fi després de tants caps de setmana de reclusió per culpa del meu lamentable estat de salut aquest cap de setmana ha sigut fantàstic. Continue una mica afònica i mocosa però com deia un savi "si estic bona per anar a treballar, estic bona per anar de festa, jolines! Així que entre unes coses i altres apenes he dormit 10 hores des de divendres que vaig començar la festa a Sitges fins avui que he arribat de Terrassa. Però que bé que m'ho he passat...

Bona companyia, rissoto, gelats, ballar i ballar, cantar a crits i riure'ns de tot, besos i abraçades, retrobades, gats mimosos, regalets del Japó, nutella i bimbo, aventures a Marsella, acabar amb els dolents, sopar de matinada, sobreviure a l'apocalipsis, café per no dormir-nos abans que arribe la part bona, repartir-nos kilos de llibres i fer plans per cuinar galetes i per rescatar fades.

(Aquests són els regalets que m'han portat del Japó. Bonicossssss!)

Un calendari de la HelloKitty que com tots sabeu viu a Londres amb la seua família però és japonesa d'origen. Està tot en japonés (excepte els noms dels mesos i els dies), amb festes assenyalades que no tinc molta idea de què deuen ser i amb moltes enganxines boniques. (les imatges es fan més grans si cliqueu damunt)

Una nineta japoneseta la mar de bonica i petita, un picarolet de la Kitty i uns palets per menjar també de la Kitty!!!

Ahir també era el dia de la no-boda de la meua germana petita. Després de mil anys de novia fa decidir que no es casava fa uns mesos. Les raons no venen al cas. Res a veure amb terceres persones. Però he de dir que després de l'estupor inicial em vaig alegrar de l'anul·lació. Hi ha certes coses que ja es veuen vindre. I sempre hi ha un moment per aturar la inèrcia. A pesar dels anys, a pesar de tot. S'ha de ser valenta per decidir que la vida deu estar en alguna altra part, com cantava Ismael.

I així va ser... Tinc entés que ahir hi havia una gran festa prevista per celebrar el dia de la no-boda i com que encara no en sé res supose que va ser apotèosica, com es mereixia l'ocasió.

Fa algun temps, algú que pretenia fer-me mal (sense èxit, naturalment. S'ha de ser molt més xulo per fer-me mal a mi) em va tirar algunes coses en cara. Coses de gent que et diu que tu no sabràs mai el que és tindre en casa el que ells tenen. Coses de gent mediocre. Segurament no sabran mai que jo li done més valor a altres coses, que amb tot el que he descobert a posteriori m'alegraré molt de no tenir mai el que tenen ells a casa perquè crec que seria molt desgraciada, que a casa meua som expertes en aturar inèrcies i caure dempéus com els gats.

Que és massa temps esquivant mediocres.
Que quan fem una festa de no-boda es recorda generació rere generació.

Moltes felicitats a totes i tots els que alguna vegada hem/heu celebrat el dia de la no-boda!

Que no ens conformem amb una flor quan podem tenir un jardí.

Quin cap de setmana més bo...
I quina poca veu que em queda per començar demà la setmana...

ELS LLAÇOS ES FAN I ES DESFAN

2008-10-12T21:10:00.003+02:00

Imatge: Lisa Evans

Medicina natural
contra el mal sabor de boca
medicina natural
para esclavos de la vida en sociedad...

La granja. Medicina natural

Que bons són els records quan són bons...

Els records que conformen l'arquitectura del cos que som i que cada dia vestim, dutxem i alimentem amb més o menys èxit no són de fiar en alguns casos.
En alguns altres segurament sí. Però el pas del temps complica la capacitat de destriar els uns dels altres i l'experiència em demostra que no hi ha res més agressiu que algú intentant demostrar que el seu record és una còpia exacta del fet original que el va crear.

En definitiva no importa. Al final només queda l'aroma i la vaga sensació d'haver estat, d'haver fet, d'haver sentit, d'haver tastat...

No m'importa.

Però en dies grisos com aquest, encara recuperant-me de la grip i d'altres històries que ara no venen al cas (us estalviaré el part mèdic, que al final faig pena i una té una reputació... No, no he anat al metge. Faig autodiagnosi i m'automedique amb coses de bruixeria. Sí. Soy de esas...) celebre l'any nou perquè avui és avui, em regale un flam de vainilla i faig una mica de silenci a veure quines coses em venen al cap. Espontànies.

M'imagine que les coses que tinc al cap fan una carrera, preparant-se pel moment en que poden començar a lluitar per arribar les primeres. Només els records més preparats arriben a la meta. Els altres, els pobres records petits que acaben diluint-se en l'horitzó no tenen ni premi de consolació. I cauen per barrancs d'oblit fins arribar ves a saber quin univers paral·lel de desmemòries.

La meua iaia sempre anava a Saragossa pel Pilar i ens portava caramels d'aquells grossos. Ella sempre ha sigut atea tradicional fins que va començar a quedar-se invàlida de les cames. Des d'aleshores viu envoltada de sants i marededéus i li fa molta pena quan arriba el Pilar i no pot anar a Saragossa. Ja quan era atea entrava a la Basílica a resar per les nétes que esperàvem a casa els nostres caramels grossos. Encara ara a casa meua sempre tinc caramels grossos. Ara me'ls porta la meua germana que fa temps que és més manya que valenciana. Ella sempre diu que és perquè más vale maña que fuerza... És més graciosa...

També he pensat en els llaços que he fet i desfet en aquest últim any. Fa un any exactaments estava a Frankfurt en molt bona companyia. Quin bon record!

Els meus llaços són com aquells llaços de colors que ma mare ens posava als cabells quan érem xicotetes. I aquest tipus de llaços no es tallen. Es desfan i es perden sense adonar-te'n. Com quan la mare et pentina diumenge pel matí per anar a la fira i et fa una espècie de cua com pot (perquè sempre he tingut els cabells complicats) i et posa un llaç ben bonic de color roig. I quan arribes a casa has perdut el llaç i no saps com ni quan ni com ni perquè.

A mi m'agrada més pensar en els que es fan. Com si fos un diumenge de fira amb el llaç acabat d'estrenar. Però de fira bonica. Blanca i dolça.
En l'últim any m'he adornat amb llaços nous i bonics.
És curiosa la manera en què atreiem un tipus determinat de persones. Tant de les que ens fan mal com de les que ens fan bé.

Les que fan bé cuiden de mi, em protegeixen, em fan aprendre coses noves, em parlen d'àngels i m'expliquen contes, em guien i comparteixen penes i alegries. Per sort, cada vegada en són més.

Les que fa mal, simplement cada vegada resulta més fàcil desfer el seu llaç.
Cada vegada és més fàcil identificar-les sota la seua disfressa.
I no passen. No passen.
No deixar ni que s'acosten a la porta.
Bombardejar-les amb caramels grossos.

Que dic jo... que si els han fet tan grossos seran per bombardejar les persones xungues i poc amables, no?

VULL SER UNA ABELLA PER NO AGAFAR LA GRIP

2008-10-05T12:48:00.003+02:00

imatge: Charles Burton Barber

Dicen que tendré que resistir
pero yo quiero salir de aquí
dicen que quizás me salvaré
me curaré por fin...

El Hospital. Kaka de Luxe

Tot el món al meu voltant està malalt.
Anem escampant virus, tosint, estornudant, segregant mocs i fent altres coses no publicables.

Jo sóc del sector que no es droga. He contractat un servei d'abelles a domicili i estic fins dalt de gelea real, polen, mel, propolis... Heu vist mai una abella agafant la grip? Aquesta és la meua teoria. Estic plena de teories. Ja sabeu. I quan tinc les defenses baixes encara més. Durant la setmana m'arrossegue per l'institut intentant no tosir damunt de ningú. Tenia la intenció d'estar recuperada pel cap de setmana. I molt plans. Un d'ells anar a Sitges a passar por. Snif.

Durant el cap de setmana es dupliquen els símptomes. Els meus i els de tota la gent del meu voltant així que cadascú a casa seua a esperar que se'ns passe tot. Cada dos dies menge un plat d'arròs per disciplina. I coses d'abelles. La gent del meu voltant que pren drogues suposadament més potents no es recupera abans que jo. Així que aquesta vegada no tenen arguments.

Des de la meua finestra el cel es veu extraodinàriament blau.
El sol de tardor em resulta amable perquè valore la cultura de l'esforç i sé que duplica les seues energies per calfar-me els peus i les mans. Si se'm calfen els peus i les mans la resta de les coses resulten fàcils.

He somiat amb esquimals de peus i mans fredes. Héctor em diu que el meu somni no és lògic. Que els esquimals deuen ser la gent del planeta amb els peus i les mans més calentes per allò del contrast. El contrast és una de les lleis físiques que governen el món d'Héctor. Després planegem anar a la bella Alexandria a berenar suc de mango vora mar. Però un altre dia. Avui encara no em trobe bé. Avui ens conformem amb cantar cançons de Fayruz en veu baixa.

Estic cansada per ballar i només dibuixe infinits amb les mans.

Davant dels ulls.
Com per espantar mals esperits.
Com per orientar el camí de les ànimes perdudes.
Com em van enseyar a fer.

Segur que demà ja estic bé.
Segur que sí.

ÉS POSSIBLE QUE DEMÀ ESTIGA UNA MICA MALALTA

2008-09-28T18:08:00.002+02:00

Y porque hoy es domingo,
ojalá pudiera decirte
que no quiero verte,
que me caes mal...

Tarik y la fábrica de colores. Porque es domingo

Canviar la roba dels armaris.
Convertir el calaix dels bikinis en el calaix dels mitjons.
No m'agraden els mitjons ni les bufandes.
Tractar d'ordenar-les seguint un esquema lògic que sé que no durarà.

Planificar la setmana en un paper.
Em sembla que estic covant alguna cosa. Habitualment m'espanta una mica aquesta frase perquè sembla amagar perills selvàtics. Fins i tot extraterrestres.
La majoria de les vegades la cosa covada es redueix a una grip o un refredat.

Però ja veus...

Sembla que estic covant alguna cosa... (s'ha de dir amb veu baixa i misteriosa. Aclucant una mica els ulls i amb les mans a les butxaques)

Massa criatures tosint i estornudant al mateix temps. Alguna cosa m'havia de tocar.

Jolines. Com sempre la panxa. El meu punt dèbil.
Anit encara vaig poder sopar per ahí. Creps de bolets. Que les divinitats siguen beneides per haver tingut la genial idea d'inventar els bolets. I vam anar al cine a veure l´última de Woody Allen que no em va agradar massa. I diria que és la primera vegada que dic això d'una pel·lícula de Woody Allen.

Però avui ja no. Tot el dia sense menjar.
Fent força per posar-me bona perquè demà tinc molta feina a l'institut.

Volia haver preparat les classes de dansa avui. Acabar de triar les músiques, sobretot. Però només tinc ganes de dormir.

Aquest any balle tres hores a la setmana com a alumna i dues com a profe.
Tinc una profe nova. Només he fet un parell de classes amb ella però estic una mica decebuda perquè necessite que em forcen una mica més. Estic acostumada a profes molt disciplinades i molt exigents. I això que faig ara se'm queda una mica curt. En canvi la de flamenc és la de sempre. I és genial!

M'he apuntat a fer una cosa...
No és una activitat física.
No té res a veure amb el meu treball ni amb els estudis.
Però m'ha animat la Fada i feia temps que en tenia ganes.
Quan estiga en condicions de fer públics els resultats ja us diré què...

Demà és Sant Miquel i jo no veig l'estiuet per enlloc.
Les primeres pluges sempre m'agafen amb sandàlies.
Els primers fred sempre m'agafen desprevinguda.
Serà que en el fons no m'ho crec. No m'ho vull creure.

Una de les pitjors coses que em poden passar és arribar a casa com una sopa per culpa de la pluja. Trobar ceba en el menjar és lleig. Però convertir-se en sopa...

Buf! El que tinc clar és que si he de ser sopa vull ser Sopa Meravella.

Ho veieu com estic covant alguna cosa... ja delire... avui aniré a dormir molt aviat a veure si demà pel matí els donyets han convertit el blat en or com volia el malvat ogre. Si no és així... bé... no sé què em passarà... no estava escoltant... perquè estic covant alguna cosa. Espere que el malvat ogre tindrà un punt dèbil... que el blat es converirà en or... que podré escapar de la torre... que deixarà de fer-me mal la panxa... que la setmana anirà bé... molt bé... bé...

DIUEN QUE JA ÉS TARDOR...

2008-09-21T19:27:00.002+02:00

imatge: Sybile

Esta tarde te invito a mi fiesta,
tendremos música, chicles y luces technicolor.
Te espero sentado en la puerta de la casa azul
bebiendo tang de naranja y un colajet de limón...

La casa azul.

La nit de l'equinocci sempre em desperte inaugurant els somnis de tardor.
Si la nit anterior vaig sopar un invent de carabasseta amb formatge de cabra, melmelada de gerds i bona companyia, els somnis s'allarguen una mica més. Però tenen el sabor inconfusible de la nova temporada.

Somnis d'hemisferi sud, on les flors comencen a nàixer al ritme exacte en què faig la previsió de roba de màniga llarga. Somnis de castanyes enormes que serveixen de vaixell per creuar mars inexistents. Han de ser inexistents per força. Perquè si no a bones hores anava a fer servir una castanya com a vaixell...

La tardor em cobreix amb una capa de practicitat. Jo preferiria una capa de vellut preciosa que vaig veure una vegada en un mercadet a Berlín. Però la tardor és així. Si he de tirar endavant projectes onírics em demane ser pràctica per assegurar-me resultats.

No tots els Llops que hi ha al bosc esperen la Caputxeta. Alguns se senten súbitament impulsats a fer servir el pensament paral·lel i a magnificar el concepte d'assertivitat. I diversifiquen el menú.

He passat la setmana fent entrevistes a famílies, acollint criatures, preparant horaris (els horaris més lògics i assenyats que he aconseguit elaborar) preparant material, fent examens de llengua i de mates, principalment en romanès i en xinès (amb la plantilla de correcció al costat. Ningú espera que sàpiga xinès. De moment...) Va ser tan bonic escoltar la xiqueta llegint en xinès... Era com una cançó. Els examens del principi els faig en la llengua materna per veure quin nivell d'escolarització porten del seu país i decidir l'estrategia més adequada per l'aprenentatge. I demà començarem per fi a fer classe. En tinc moltes ganes!

La veritat és que no estic tan cansada com pensava que estaria però trobe molt a faltar el meu temps lliure i totes les coses que podia fer amb ell. Sobretot m'agobia una mica no poder quedar amb la gent com ho feia abans. Principalment amb el Francesc i amb la Fada. Fins ara deiem "anem a quedar per a...", i ràpidament trobàvem el moment. Ara porte 21 dies sense trobar el moment i em fa sentir trista.

L'entrenament al gimnàs l'he rebaixat de sis dies a la setmana a dos o tres.
Les hores de dansa les mantinc a quatre hores per setmana. Demà serà el segon dia de classe. El primer va ser una mica estrany. Ja contaré...

Insistisc per als preocupats i per als incrèduls: estic menjant millor que en molt de temps.

Fa uns dies llegia coses de Rumi, místic persa del segle XIII, i vaig trobar uns versos que em van fer pensar especialment en els meus alumnes.

Vine, vine, sigues qui sigues, vine!
Infidel, religiós o pagà, poc importa.
La nostra caravana no és la de la desilusió!
La nostra caravana és la de l'esperança!
Vine, encara que hages trencat mil vegades les teues promeses!
Vine, a pesar de tot, vine!

Sobre el menú del Llop ja parlarem en un altre moment...
La tardor arriba carregada de contes i de noves històries.
Ara sí.

NO VULL MENJAR SALMÓ NI FER COSES D'ÓSSA MARRÓ

2008-09-13T17:06:00.001+02:00

imatge: Erika Yamashiro

Si tengo que vivir con niñas huecas
el relleno lo pongo yo.
El primer erizo que cacemos
lo despuamos los dos.

Erizos. El niño gusano

La tardor és una patata xunga.
L'hivern és una patata doblement xunga.

Delire.
Tinc tendència al fúcsia i derivats en tot allò que m'envolta.

Torne a menjar tres vegades al dia.
La vida laboral em va vindre la gana.

He rescatat el meu antic mapa del tresor. Quasi sempre el rescate en setembre i reprenc la recerca. Està ple de pistes falses però cada vegada em costa menys reconèixer-les. Alguna vegada he caigut en la temptació de pensar que el tresor no existeix. Però tinc un mapa. No m'haurien donat un mapa si no hi hagués un tresor, no?

Anit vaig haver de dormir amb un nòrdic. No, amb un senyor del nord, no. Ja sabeu... "l'altre nòrdic". Per favor, consoleu-me. Digueu-me que no sóc l'única. Mentiu-me, si cal. Què va a ser de mi quan arribe l'hivern? Em veuré obligada a magatzemar mel i altres aliments propis dels óssos marrons i dormir en una cova amb tortugues, ratolins i esquirols? Qui anirà a treballar per mi aleshores? Papa Ós? Els óssos marrons mengen salmó? Noooo! No vull menjar salmó!!! buahhh!!!

Dilluns ja tindrem l'institut ple de criatures.
La meua Petita ONU encara tardarà uns dies abans de començar a fer classe. Abans he de fer entrevistes als progenitors, proves de nivell, decidir quantes hores passaran amb mi i quantes a l'aula ordinària... I sobretot acollir-los. Especialment als que arriben nous. L'aula Petita ONU és molt més que una aula d'ensenyament de llengües. Us ho puc assegurar.

Dilluns em reincorpore a les classes de dansa de l'acadèmia. Tinc unes ganes boges!!! Tinc tantes ganes que no em puc aguantar més!!!!
Fins octubre no començaré amb les xiquetes de l'institut. I també tinc moltes ganes!!!

Encara no tinc massa clar com m'ho faré per fer tot el que feia abans ara que treballe jornada completa.

No em quadren els horaris...
I tinc tanta son quan se'n va el sol...

Paraulota!
Per què em deixaria embolicar per aquella vella bruixa dolenta?
Amb la de bruixes bones que hi ha pel món!
Per què la seguiria fins aquella torre?
Per què em punxaria amb aquella agulla?

zzzzzzzzz....zzzzzzzzz...zzzzzzzz....

FRENESÍ POST-VACACIONAL

2008-09-05T20:20:00.000+02:00

imatge: Gominola

Todos los alumnos de mi curso
bailan twist enloquecidos en las horas de recreo...

Parchís. El Twist de mi colegio.

Després de dos anys treballant a mitja jornada d'una manera extraordinàriament relaxada he de dir que la primera setmana de feina m'ha resultat frenètica. A més, moltes coses són una miqueta noves perquè ser tutora de l'aula d'acollida suposa un tipus de preparació de classes prou diferent de la que he seguit fins ara.

Però confesse que estic encantada. M'encanta tot el que estic fent i tot el que espere poder fer. Encara no tinc una llista definitiva de criatures i anirà ampliant-se perquè se'm poden incorporar en qualsevol moment del curs. Tinc de Colòmbia, de Rumania, d'Equador, d'Argentina, de Rússia, d'Ucraïna, de Polònia, de Xina, de Marroc, de Gàmbia... Els meus favorits reconec que són els magrebins perquè Marroc és el meu segon país, possiblement el lloc on més feliç he sigut en tota la meua vida. I quan tinc davant aquestes criatures em venen al cap moltes coses difícils d'explicar. D'alguna manera tinc la sensació que cuidant i educant els fills d'aquestes persones els torne una miqueta de tot el que jo he rebut d'ells.

Però evidentment tractaré de la mateixa manera tots els integrant de la meua petita ONU!

En fi... activitat frenètica i encara no han començat les classes. Retrobar-se amb els companys, rebre i acollir els companys nous, descobrir les novetats amb què ens obsequien els nostre polítics, descobrir les aules saturades i amb pocs recursos. En lloc d'alumnes anem a tindre sardines en llauna! Jo no. Els meus en aquest sentit són uns privilegiats. Però això no vol dir que no em preocupen la resta de companys i la resta d'alumnes.

I fa una setmana encara era estiu...
Tinc una mica de son.
L'altre dia va sonar el despertador i estava segura que era un somni.
Ja no recordava la sensació.

També tinc més fam. A l'estiu puc passar el dia a penes amb una mica de fruita fins i tot quan vaig al gimnàs.

Ara menge macarrons amb xampinyons cada dos o tres dies.

Avui m'he menjat l'últim gelat que em quedava al congelador.
És molt probable que dilluns torne a comprar un paquet però avui he tingut la sensació que s'havia acabat l'estiu. Com si el gelat de la Nimue s'assemblara una mica a la magdalena de Proust. Una d'aquelles coses simbòliques, ja saps...

El dia 16 comence les classes de dansa a l'acadèmia. I a l'octubre, a l'institut. Tinc unes ganes boges.

Aquest cap de setmana me'n vaig a la muntanya. En general no sóc massa silvestre però m'agrada la gent que m'ha convidat. La Fada, entre altres.

Demanaria, per favor, que no ploga.

Si plou no puc volar.

S'HAN ACABAT LES VACANCES

2008-08-31T09:45:00.001+02:00

La heladería no ha cerrado,
aún aguanta el bronceado,
diles que esto no se ha terminado...

Septiembre aún es verano
y tú no te has marchado aún.
Septiembre aún es verano,
aún quedan tardes de surf.

Septiembre aún es verano. Airbag

Finalment no ens ha calgut negociar massa.
La meua Xoco-clon ha fet un bon treball aquest estiu ocupant el meu lloc i jo estic una miqueta cansada del viatge així que avui anirà ella a la festa d'inauguració del pis de Maite i passarà el dia a Barcelona mentre jo em prepare per anar a treballar demà i instal·le l'Elvis en el seu nou pis de la platja. Em sembla que avui passarem el dia cantant i tocant la guitarra i fent plans d'estrelles del rock.

La Xoco-Nimue prepara uns postres tan bons com jo. Tinc constància. Així que ha marxat carregada amb un pastís de xocolata, un altre de poma i un pot de crema pastissera casolana per a que cadascú es pose la que vulga.

El viatge de tornada de les Bahames ha sigut molt menys atrafegat que el d'anada. Diria que el meu Zeppelin també estava ja una mica cansat i els seus plans de passar per Madagascar s'han ajornat per unes properes vacances. També pot ser que vaja sense mi. S'ha tornat molt independent (deu estar passant l'adolescència dels Zeppelins...) i algunes vegades se'n va sense dir on va. La qüestió és que sempre torna i això és el que importa. També jo algunes vegades tinc la necessitat de marxar sense dir on vaig.

Quina peneta... la platja sense estiu és menys platja...
i el sol, i totes les hores del món per a vaguejar, quedar amb els amics, llegir, mirar pelis, dormir, menjar gelats... Encara queden unes setmanetes per a què arribe la tardor oficial i espere que el fred encara tardarà molt en arribar. Una vegada que se'm fica el fred al cos ja no hi ha manera de traure-me'l.

Però no parlem de coses lletges...

Demà tornarem al col·le amb les piles carregades, amb projectes, il·lusions, i moltes ganes de fer coses.

Els objectius del nou any? Aprovar les opos, que els xiquets aprenguen tot el que tinc previst i no passar fred!

I noves històries, noves aventures, nous contes, noves experiències...

Qui sap la de coses que ens esperen!

Quan la Xoco-Nimue torne aquesta nit deixaré que m'explique com ha anat la festa, ens prendrem una infusió d'herbetes juntes i la posaré a dormir tranquil·leta en la seua caixeta de bombons, perfumada de cacau i vainilla, la taparé amb paper de seda de color rosa que és el que més li agrada i tancaré la caixeta al mateix temps que se li tanquen els ulls i dorm... fins la propera...

CARTES CREUADES

2008-08-26T13:50:00.001+02:00

Tengo ganas de fiesta
De que acabe el invierno
De volver a nadar en el mar
De soñar el verano en el que fuimos novios
Y poderle cambiar el final

Bello verano. Family

Benvolguda Xoco-Nimue,

Els huracans comencen a amenaçar-nos a les Bahames i ja saps la quantitat de sentiments contradictoris que pateix el meu Zeppelin quan arriba un huracà. Tant li pot donar per amagar-se sota el llit i plorar com un gatet remullat com pot decidir fer wind-surf en espiral. Aquesta vegada no m'arriscaré. Tornem a casa. Però no torne sola...

Recordes el científic que vaig conèixer al Museu dels Pirates i que estava fabricant una màquina del temps? No, no torne a casa amb el científic. Molt millor! Resulta que la setmana passada va quedar més o menys acabat el primer prototipus de màquina del temps. I qui diràs que es va oferir voluntària per provar-la? Sí! Jo! Visca! Abans que res, que sàpigues que no va funcionar. Bé, no va funcionar com nosaltres esperàvem. La data i les coordenades que vam introduir es van tornar boges i vaig apareixer en un altre lloc.

16 d'agost de 1977. Sí. Graceland. Sí, ja sé què estàs pensant. En l'altra punta del món la petita Nimue té dos anys i mig. Però en aquesta punta del món estic a punt de salvar-li la vida a Elvis. Buf! hauries d'haver vist la cara que se li va quedar quan va entrar al seu dormitori i es va trobar amb la màquina del temps i amb mi! Però és molt simpàtic i curiós. Vaig compartir amb ell un entrepà de truita de creïlla i li va agradar moltíssim així que vaig pensar que no podia desaprofitar l'oportunitat i el vaig convèncer per a que pujara amb mi a la màquina del temps amb l'excusa d'anar a buscar més entrepans de truita.

I així és com he tornat a les Bahames amb Elvis i ara tinc la intenció de portar-lo amb mi a Vilanova, apuntar-lo al gimnàs a veure si baixa una mica de pes i fer una llista de coses a les que es podria dedicar per guanyar-se la vida. Ara et deixe perquè l'he de convèncer per a que puge al Zeppelin.

No havies d'haver llançat el gremlin a l'aigua... Ara tot l'oceà està ple de gremlins furiosos. Tenim l'esperança que l'huracà se'ls emporte a una altra dimensió on els gremlins tinguen escoles amb pintures de colors i puguen encarrilar la seua agressivitat d'una manera creativa i productiva. El meu amic cièntific diu que seguirà el cas de prop i em mantindrà informada.

Tornem a casa.

Benvolguda Nimue

He passat el cap de setmana a València. La sessió de beure vi amb el teus amic va anar molt bé. Ens vam riure molt, vam veure les fotos de la boda i Joan i Liber ens van comunicar que estan embarassats i tots ens vam alegrar molt. Però Liber no va beure vi perquè es veu que al xiquet no li agrada.

A més d'això he cuinat dos pastissos de xocolata, un per la família i un altre pels amics. I amb la teua mama i la teua germana he fet les coses que feu habitualment: anar a herboristeries, anar a llibreries, anar a comprar roba i anar al cine.
Està fent mal oratge. Ho sent per tu que tornaràs de les Bahames la mar de morena amb tanta platja i tant de sol i et trobaràs que per aquí està fent frescoreta, plou, està núvol...

Recordes que el dilluns que ve ja tornes a treballar? He intentat fer un mapa per recordar com s'arriba a l'institut però resulta que sóc tan exacta a tu que més que un mapa sembla un bunyol. En fi... segur que arribaràs!

Però abans de dilluns t'han convidat a un parell de festes de final d'estiu, inauguració de pis, retrobades diverses... No sé si he d'anar jo o ja hauràs arribat. Però si et sóc sincera em sembla que m'agradaria anar a mi. Al cap i a la fi, m'he passat tot l'estiu fent de tu i crec que em mereixeria assistir a les últimes festes de l'estiu.

Que tingues bon viatge de tornada. Recorda donar-li la biodramina al Zeppe.